Si, perque el parc a casa es diu "parque". No se perque ho diem en castellà. Bé, doncs jo no era massa amant del parque. M'hi avorria molt, m'estressava, anava buscant mil excuses per no anar-hi, i quan al final hi anàvem, a la mínima en buscava mil més per marxar cap a casa. Però mica en mica les coses han anat canviant i és que ens hem fet una colla de parque. Una colla que ens permet relaxar-nos una mica, petar la xarradeta, riure i criticar mentre els nens van jugant plegats i interrompent contínuament les converses. Però com tots fan igual ningú es molesta. I aquest crec jo que és un dels grans ques del parque: veus que tots els nens fan el mateix, tant les coses bones (et treuen una mica aquest complex de superioritat de "la meva filla ja fa això") com les dolentes (t'anima veure que la teva no és l'única que..." i que per tant tampoc ho estàs fent tan malament).
Així que aquí teniu una conversa a la fe dels parques. Amen.
És una sort tenir un grupet de mares amb qui compartir les tardes de parc!
ResponEliminaJo fitxo cada tarda jejejeje