divendres, 1 de gener de 2010

Família



Aquests dies m'agrada estar amb la família. Un cop la N em va dir que no li agradaria passar el nadal separada dels seus pares, que li agradava disfrutar-los aquests dies, pensar que un any més estaven tots junts. Ja fa anys d'això però cada nadal recordo això i intento disfrutar més dels meus pares. Si, els veig cada dia, però per aquestes dates és diferent.

Amb les nenes aquesta sensació ha augmentat. M'agrada veure com els meus pares disfruten de les seves nétes, com ma mare els compra un vestit i s'infla cada cop que sent a algú dir lo maques que estan, com s'emocionen quan elles els veuen i se'ls tiren als braços cridant "aiaaaaa".

Darrerament penso molt en quan no els tingui. Se que no ho he de fer, que he de disfrutar-los ara i ja està, però no puc evitar-ho. Es fan grans, cada cop tenen més "atxaques" i se que un dia o altre no hi seran. Em fa mal cada cop que hi penso i per això ho explico aquí. Pot sonar extrany, hi ha coses que no es fan reals fins que no les dius, però jo soc rareta. Quan explico una cosa i no la guardo per mi sola comparteixo la meva por i es fa menys feixuga de portar, es dilueix i a mi em sembla que és menys real. Necessito que sigui menys real, deixar de pensar-hi. Si, ja he dit que era rareta...


3 comentaris:

  1. Qué grandes están tus nenas, preciosas! Y una de ellas es clavadita a tí jeje.
    Yo también me callo muchas cosas para que parezcan menos reales, asi que también soy "rareta"
    Un beso y feliz año!

    ResponElimina
  2. Jo aquest any li he fet les abraçades mes fortes i mes intencionades als meus pares, es fan grans i es inevitables pensar en que volem que hi siguin l'any que ve.

    Muacks amor!

    ResponElimina
  3. A mi tb em passa aixo amb la meva iaia...

    Suposo que és normal que de tant en tant aquests pensaments ens vinguin al cap i de fet no crec que sigui tan dolent tenir-los perquè ens ajuden a valorar molt més aquelles persones que ens fa tanta por perdre.

    ResponElimina