Sebastià

Fa unes setmanes va morir en Sebastià. Ell era el meu sogre i tot i que no sempre estàvem d'acord (per no dir gairebé mai) la veritat és que me l'apreciava molt, i aquests dies m'estic adonant de fins a quin punt. Jo em queixava de que era com un nen, que anava a la seva, amb aquell punt que no sabies si era innocència o egoïsme i que em feia posar dels nervis. Però també era carinyós, divertit, apassionat i sobretot bo. Era una bona persona. Sí, ja se que normalment tots ho som de bons, més o menys, però en el seu cas era un dels trets que el definia.

L'altre dia que van eliminar el Madrid de la Champions el primer que vaig pensar quan ho vaig saber va ser l'alegria que ell hauria tingut i com ho hauria comentat quan hi haguéssim anat a dinar. Però el que més m'hi fa pensar són les nenes. Quan en diuen alguna de nova penso que a ell li hauria fet molta gràcia. I em fa molta pena que hagin perdut el seu avi. Perque se les estimava molt. De fet, va morir mentre mirava fotos d'elles a l'ordinador. Per això se que va morir somrient i això em consola.

8 de març

Demà és el dia de la dona treballadora. Fa 100 anys que es va proclamar aquesta data i evidentment les reclamacions han anat canviant: del sufragi universal a la igualtat de drets en el treball, de l'equiparació de sous a la conciliació familiar i laboral. Evidentment, en els països desenvolupats s'han fet grans progressos, però encara ens falta molt. Moltíssim diria jo.

Al meu institut es cel·lebrava moltíssim el 8 de març gràcies a un parell de professores que hi encapçalaven el moviment feminista. Era una jornada festiva i totes participàvem en xerrades, taules rodones i tallers. Però curiosament el que m'ha quedat més gravat són els adhesius que duiem totes a les carpetes. Les nenes bones van al cel, les dolentes a tot arreu. No n'hi ha prou amb ser dolentes, cal ser-ho contentes. I, evidentment, llaços i samarretes violetes per tot arreu.

Però hem aconseguit alguna cosa des de llavors? les dones a priori poden arribar al mateix lloc que els homes, però ho fan? les estadístiques diuen que no. El percentatge de dones en llocs de poder segueix essent ínfim, fins i tot en el món universitari, el que conec de més a la vora. I si ens fixem en les dones que han aribat més lluny hi ha un clixé que es repeteix en moltes d'elles: no han tingut fills. Així doncs, on està la igualtat? si no comença ja a casa com volem que arribi a les empreses?

L'altre dia sentia a la ràdio una entrevista a les autores d'un llibre "El timo de la superwoman" que parla dels problemes existents en la conciliació familiar i laboral. Les autores han entrevistat a diverses dones, la majoria altes executives, que parlen dels problemes que han tingut i a tot el que han hagut de renunciar per arribar on han arribat. Em quedo però amb una reflexió: aquelles dones que treballen 10 o 12 hores amb sous ínfims i condicions sovint ben pobres i que a més ténen als seus fills al seu país d'origen, aquestes si que són superwomen!

Feliç dia a tots i a totes! I que no s'aturi la lluita!

P.D. Aquest post me l'ha inspirat una nota penjada al Facebook per la K. A ella, tota una dona i font d'inspiració, va dedicat.

Ens ha costat Deu i ajuda...

Sovint la Viv em diu que jo ho tinc tot: tinc una feina que m'agrada, una parella genial i unes filles fantàstiques. I té raó. Però com diuen els Manel ens ha costat Deu i ajuda arribar fins aqui.

Des que vaig sentir aquesta cançó me la vaig fer meva. Realment són aquestes petites coses que ells canten les que fan una parella. I Deu n'hi do les que hem hagut de passar.

I és que jo porto les nenes al cole i ell fa els plats a la nit. I no tenim periquitos ni jardí, però ell sempre compra manxego tot i que jo soc més de brie. I ens ha costat Deu i ajuda...

T'estimo Victor