Al meu institut es cel·lebrava moltíssim el 8 de març gràcies a un parell de professores que hi encapçalaven el moviment feminista. Era una jornada festiva i totes participàvem en xerrades, taules rodones i tallers. Però curiosament el que m'ha quedat més gravat són els adhesius que duiem totes a les carpetes. Les nenes bones van al cel, les dolentes a tot arreu. No n'hi ha prou amb ser dolentes, cal ser-ho contentes. I, evidentment, llaços i samarretes violetes per tot arreu.
Però hem aconseguit alguna cosa des de llavors? les dones a priori poden arribar al mateix lloc que els homes, però ho fan? les estadístiques diuen que no. El percentatge de dones en llocs de poder segueix essent ínfim, fins i tot en el món universitari, el que conec de més a la vora. I si ens fixem en les dones que han aribat més lluny hi ha un clixé que es repeteix en moltes d'elles: no han tingut fills. Així doncs, on està la igualtat? si no comença ja a casa com volem que arribi a les empreses?
L'altre dia sentia a la ràdio una entrevista a les autores d'un llibre "El timo de la superwoman" que parla dels problemes existents en la conciliació familiar i laboral. Les autores han entrevistat a diverses dones, la majoria altes executives, que parlen dels problemes que han tingut i a tot el que han hagut de renunciar per arribar on han arribat. Em quedo però amb una reflexió: aquelles dones que treballen 10 o 12 hores amb sous ínfims i condicions sovint ben pobres i que a més ténen als seus fills al seu país d'origen, aquestes si que són superwomen!
Feliç dia a tots i a totes! I que no s'aturi la lluita!
P.D. Aquest post me l'ha inspirat una nota penjada al Facebook per la K. A ella, tota una dona i font d'inspiració, va dedicat.
Suposo que es tracta de quedar-nos amb la part positiva i fixar-nos en lo molt que s'ha aconseguit perquè si ens quedem en el que encara queda per aconseguir (sobretot pel q fa a conciliació famíliar-laboral) és per plorar.
ResponEliminaSeguirem lluitant!
Feliz día de la dona treballadora.