dimecres, 24 de març de 2010

Sebastià


Fa unes setmanes va morir en Sebastià. Ell era el meu sogre i tot i que no sempre estàvem d'acord (per no dir gairebé mai) la veritat és que me l'apreciava molt, i aquests dies m'estic adonant de fins a quin punt. Jo em queixava de que era com un nen, que anava a la seva, amb aquell punt que no sabies si era innocència o egoïsme i que em feia posar dels nervis. Però també era carinyós, divertit, apassionat i sobretot bo. Era una bona persona. Sí, ja se que normalment tots ho som de bons, més o menys, però en el seu cas era un dels trets que el definia.

L'altre dia que van eliminar el Madrid de la Champions el primer que vaig pensar quan ho vaig saber va ser l'alegria que ell hauria tingut i com ho hauria comentat quan hi haguéssim anat a dinar. Però el que més m'hi fa pensar són les nenes. Quan en diuen alguna de nova penso que a ell li hauria fet molta gràcia. I em fa molta pena que hagin perdut el seu avi. Perque se les estimava molt. De fet, va morir mentre mirava fotos d'elles a l'ordinador. Per això se que va morir somrient i això em consola.


4 comentaris:

  1. En moments així poques coses es poden dir... Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Mucho ánimo.
    Un besito muy fuerte guapa.

    ResponElimina
  3. I com n'estaria de content amb el 0-2 de Madrid! A casa de tant en tant els meus fills parlen del seu avi que ja no hi és. L'Eva el recorda però el Pol no i el Nil no existia. Aquestes xerrades són iniciatvia dels nens i de la necessitat que tenen de sentir-lo i m'alegra que així sigui.

    petons

    ResponElimina