Les mares perfectes

Llegint el blog de "La pitjor mare del món" (boníssim) he estat pensant en les mares perfectes de l'escola de les gatxans. De nou les dames de gel fredes i distants apareixen en escena, aquest cop en la versió 2.0: amb fills.

Tot va començar amb "El diari de Bridget Jones". Allà van aparèixer per primer cop aquestes dones, o si més no els hi vem posar nom per primer cop. Són aquelles dones perfectes, que sempre duen la roba ideal, que a més els queda clavada, tenen l'actitud idònia i mai fan el ridícul ni tenen una relliscada. La Bridget Jones les anomena així, dames de gel fredes i distants, perque no mostren mai els seus sentiments en públic (si és que en tenen) i quan et miren arrufen el nas.

Doncs aquest curs n'he conegut la versió "amb fills". Són aquestes mares que arriben a l'escola amb tota tranquilitat, sempre amb un somriure. Van vestides de manera ideal, totes elles són una combinació de roba, pentinat i complements que ni als anuncis del Corte Inglés. I a sobre els queda bé tu, perque no se sap com el seu cos ha tornat a ser el mateix que abans del part: ni panxa, ni cul, ni estries ni res. Els seus fills també són perfectes: ben vestits, ben pentinats, caminant tranquilament, sense crits, estrabades ni exigències. Tot plegat envoltat d'una aura de pau i perfecció. Gairebé sembla que quan apareixen sona una música, el sol els ilumina i caminen a càmera lenta.

I aleshores arribo jo: amb el pito al cul, despentinada, mal girbada i algun cop amb taques (quina afició tenen les meves filles a mocar-se amb la meva roba!) o amb les sabates descordades. Amb un cabell que clama al cel una sessió de perruqueria i sap que és com si pregués al desert i aquesta panxa que no acaba de marxar i que et recorda dia rera dia que t'has apuntat al gimnàs i no hi vas. I les nenes evidentment criden perque volen anar soletes o s'enfaden perque has obert tu la porta en comptes d'elles o perque no les has deixat saltar del cotxe. I si no, et demanen que les agafis a coll a les dues (13 i 11,5 kilos...), juntament amb les bosses, la bossa amb els bolquers, la de la roba de recanvi i els sacs de dormir que aquest cap de setmana t'has endut a casa a rentar. I en aquest moment te n'adones que una de les nenes te una lleganya inmensa que intentes treure amb el dit sucat en saliva. I ho noto. Noto la seva mirada de superioritat-compassió-altivesa i l'únic que se m'acudeix fer és proposar una carrera a les nenes a veure qui arriba abans a la porta de la classe. Ja que fem una arribada triomfal, fem-la del tot!

Abans amb la Viv feiem la conya de voler ser dames de gel fredes i distants i ara molts cops em venen ganes de ser una mare de gel, però hauria de renunciar a les carreres fins la porta i això em costaria molt!