dilluns, 2 d’agost de 2010

L'àvia Maria



La meva àvia materna es deia Maria. Jo no la vaig conèixer. Només la conec per fotos i per les històries que m'han explicat la meva mare i les meves tietes. Ella era una dona forta, la que tirava la família endavant. Segurament per això el que la va enviar a presó després de la guerra la va denunciar a ella i no al meu avi, un bon home i tan republicà com ella. Sabia que tocava el pilar de casa, que enfonsava la família. Després de la presó va estar exiliada del poble i finalment va poder tornar, això sí, amb els pulmons tan fotuts que no va arribar a conèixer a la seva néta.

Per què parlo d'ella avui? doncs perque ahir vaig anar al cine i una annecdota de la peli m'hi va fer pensar. Vem anar a veure "Sunshine cleaning", una comedieta d'aquestes indie, tipus "Little miss sunshine" però sense tanta mala llet. No està malament. L'annecdota en qüestió és que les protes de la peli van buscant una escena en les pelis que surten per la tele, una escena que era molt important per elles, ja que hi surt la seva mare morta. I amb això vaig començar a plorar com una bleda (ja sabeu la meva facilitat...). No, la meva àvia no sortia a cap peli. Però si que hi havia una peli que per ella era molt especial, "El puente de Waterloo", una dramón de mucho cuidado! Quan la ven fer al cine del poble, com a mala mare que també era ella, va deixar les seves filles, se n'hi va anar i va fer-hi sessió contínua: la va veure 3 cops seguits. I així cada cop que la reposaven. I mira, no se, és una tonteria d'ella que sempre m'ha agradat. Pensar que no només era una dona amb una família, amb una ideals, amb una vida miserable, sino també amb unes aficions, que li agradava plorar amb una peli, que segurament amb d'altres reia...

La meva mare i les meves tietes cada cop que feien aquesta peli per la tele es trucaven i la veien cadascuna a casa seva. Jo també ho faig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada