Pipaaaaaaaa

Les meves filles, amb encara no 3 anys, són addictes. És una addicció consentida, ho reconec. I a més consentida per pura comoditat i egoïsme nostre: són addictes al xumet i al biberó.

En el cas del biberó la comoditat és ben clara: no és el mateix donar-los la llet amb un got, fet que implica que m'estigui asseguda amb elles, control·lant-les, i que acabi amb els ulls com el Dioni, a donar-los un biberó que aguanten elles i que em suposa 10 minuts per preparar la roba de les gatxans, pentinar-me, rentar-me les dents i de vegades fins i tot planxar alguna peça de roba que em fa falta (ara que ho llegeixo així tot seguit em quedo ben parada del que donen de sí 10 minuts...).

En el cas del xumet és més complicat. Per una banda penso que no hi ha pressa, que ja el deixaran. A més encara els falten per sortir els darrers queixals i el xumet les calma. Cada cop hi estan més enganxades, però, fins el punt de que és el primer que demanen quan arriben a casa o fins i tot ja quan surten de l'escola. Per què els el vull treure doncs? la veritat és que no ho se. En Vic n'està convençut i jo també crec que ha arribat l'hora, però no tinc un motiu clar més enllà de que no m'agrada aquesta dependència. Se que passarem una temporada durilla i de fet tinc la sensació que hi tornarem a caure.

De moment hem quedat en que els reis s'enduran els xumets per portar-los als bebés que acaben de néixer. A canvi duran regals. De moment la Erinn els ha demanat un xumet nou.

Un tallat de cabell

Hi ha cops que un tallat de cabell és molt més que això. És trencar el cercle viciós en el que havies entrat. És deixar enrera la mare nerviosa, trista i deixada i donar pas a la dona alegre i amb empenta que feia dies que estava amagada. És mirar de donar un gir positiu a la rutina començant per una mateixa. I, sobretot, és dedicar-te una tarda a tu mateixa i disfrutar-la molt, molt. I jo ho necesitava.

Xerrameques

Les gatxans són totes unes xerrameques. Des que van descobrir que tenen el do de la paraula van decidir que això s'havia d'explotar i així estem, acostant-nos cada dia més al temut "per què?". Bé, de fet la Maria ja comença a tontejar-hi.

Com que som pares primerencs (novatos vamos) no deixem de sorprendre'ns de les sortides que tenen, tot i que segurament tots els nens les han tingut, les tenen i les tindran, però a nosaltres ens semblen úniques. I per això el seu pare i jo hem decidit fer-ne un blog, una mena de recopilatori de frases cèlebres, tot i que ja ho anàvem posant de tant en tant al Facebook però mira, així estaran totes juntes. Ah, i a més les podeu seguir pel Facebook mateix, com si fossin Faemino y Cansado!

Les coses bones

Des de quarts de 8 del matí que estic repetint-me les coses bones que tindré: podré estar més per les nenes, podré treballar més tranquilament, podré anar al gimnàs d'aquí a uns mesos, podré anar al casament de la Ella i potser aprofitar i fer ruta per Irlanda amb les nenes. Però no hi ha manera, estic trista perque els embrions s'han mort. Van descongelar bé, però no han tirat endavant i a quarts de 8 ha trucat la biòloga i m'ha dit que s'estaven morint. Així mateix, tal i com raja. I jo que sempre havia defensat que els embrions no són persones, que només són grupets de cèl·lules, m'he entristit, no només en pensar que hi haurà milers d'altres coses bones que no tindré, si no també en pensar que hi ha dos petits éssers, dues nenes (perque segur que eren nenes!), dues filletes meves que s'han mort. I per molt que penso en les coses bones que tindré no m'alegro. Sort que tinc dos petits terratrèmols que estan vius i ben vius i que de 8 a 9 m'han tingut rient, cantant, cridant i oblidant per uns minuts la pena. Us estimo molt.