dimarts, 12 de juny de 2012

De ciències o de lletres?


Un cop comentava amb un noi de la feina la mania que tenen (tenim) les mares de descriure els nens com si les característiques que comencen a presentar els describissin ja de per vida: "a aquest nen li agraden molt els contes, serà periodista o escriptor", "la meva ja sap fer la tombarella, segur que serà una gran atleta"... Jo intento evitar-ho, però de vegades em surt també. I aquesta n'és una. I és que tinc una filla de ciències i una de lletres!

La Maria ja fa temps que es mostra com una nena molt quadriculada: les coses són com són i prou. Això fa que sovint xoqui amb sa germana que és pura imaginació. De fet un cop es van barallar al parque perque l'Erinn deia que el tobogan era un castell i la Maria insistia en que no, que allò era un tobogan i punto!

Darrerament, a més, la Maria ha començat a sumar. Sense que ningú li digués res, un dia als lavabos de la meva feina va contar 4 piques a cada banda i em va preguntar quant feien 4 i 4. Jo li vaig dir que ho contés i així va començar. Primer només sumava nombres iguals (2 i 2, 3 i 3...) fins a 5 i 5, que són els dits de la mà, però ara ja s'atreveix amb nombres diferents. Jo no l'animo, no m'agraden els pares que van provocant als nens a fer coses que per edat no els hi toquen, que volen que vagin més avançats, però tampoc la vull frenar, que faci el que li agrada. I ara el que li agrada és contar i sumar.

L'Erinn en canvi s'ha convertit en una gran conta-contes. No, no sap llegir, però com els contes que té o que agafem de la biblioteca els hi expliquem, ella després en fa adaptacions i els hi explica a la seva germana (que es queixa de totes les alteracions que fa de la història...).

I així estem, en plè final de curs, veient com P3 se'n va volant, paint tot el que les menudes han après aquest any i deduint que si, que una apunta cap a ciències i l'altra cap a lletres. O no...

9 comentaris:

  1. Que bo! Deu ser curiòs veure com cada una és diferent de l'altra.

    Lo dels contes que expliques de l'Erinn em recorda al que fa la meva, que sovint vol que expliqui els contes "al revés" i barregi personatges. Li encanta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, la veritat és que és molt curiós que siguin tan diferents! que divertit lo dels contes "al revés" ho provaré (tot i que no se jo si la Maria ho permetrà... ;))

      Elimina
  2. Que maco veure com cada una va conformant la seva personalitat!
    Jo també sóc de l'opinió de no forçar ni frenar, que estant atent als seus interesos els nens aprenen "sols". Ara que estic a EI veig com es frenen i es forçen alguns aprenentatges i m'escandalitzo! :)

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si Mireia déu n'hi do alguns pares amb això de que el seu fill ha de ser el millor...

      Elimina
  3. Qué maques! Que bé poder viure dues històries tant diverses...no et deus avorrir! jeje...

    ResponElimina
    Respostes
    1. avorrir-se, això què és??? La veritat és que és molt maco, però tambe és força cansat perque has de "atendre la diversitat" de maneres de ser, però ja et dic, també és molt maco!

      Elimina
    2. Què divertit!!! Tens una petita diversitat a casa!
      A mi em passa que no sé "què toca i què no toca" així que ell va guiant. Que vol fer números, lletres o colors...doncs els fem. Quan ens diuen que està molt espavilat, jo sempre responc que no ho sé perquè és l'únic que tenim a casa! Petonets!

      Elimina
  4. Ei, que jo sóc molt quadriculada i sóc de lletres! Tot és possible...

    A mi tampoc m'agrada la gent que força els nens a res. Ja tindran temps de tenir obligacions i demés, ara els hi toca ser nens i ja està. Fer el que més els agrada és el que els toca per edat i si han de despuntar en alguna cosa doncs ja ho faran.

    ResponElimina
  5. Ara m'estava imaginant l'escena del tobogan i reia. Què curiós com cada nen es fa el seu mon particular :-)

    ResponElimina