Xerrades

Suposo que a totes les mares ens passa igual: se'ns cau la baba amb els nostres fills. A mi sens dubte me'n cauen litres i litres. I cada cop més. Sobretot quan les sento parlar, explicar, jugar, preguntar... Els seus raonaments són increïbles, van lluny i tenen una curiositat meravellosa. Però de vegades això et posa en un compromís, quan et pregunten coses que són difícils de respondre, i més si no vols contestar  amb un conte o una "mentira" d'aquestes que massa cops se'ls diuen als nens. L'última pregunta compromesa va ser ahir, mentre tornàvem en cotxe de casa la iaia. Elles anaven xerrant darrera i de sobte l'Erinn va deixar anar:

- Mama, per què parlem?

- Perque debeu tenir-ne ganes, no?

- No, vull dir quin òs ens fa parlar, per què parlem els humans?

Primera mirada amb son pare... què diem?

- Erinn parlem perque al coll tenim una cavitat que permet que fem sons i a més al nostre cervell hi ha una zona que produeix les paraules.

- Ah vale.

Semblava que havíem superat la prova! però ai, il·lusos! La resposta va fer que la Maria contraataqués:

- I mama, com pensem?

Ostres a mi ningú m'havia preparat per això!!!!! Què faig? començo a parlar de sinapsis? vem optar per dir que pensem amb el cervell, que és un òrgan molt impotant i que s'encarrega entre d'altres coses de pensar. No se jo si es van quedar massa convençudes... però què voleu? la única pregunta que teníem preparada de moment era per què és blau el cel, però es veu que la meteorologia de moment no els interessa massa... Vosaltres també us comenceu a trobar en situacions en les que no sabeu com respondre?