El nen que va deixar empremta

L'Anna fa uns dies parlava de l'empremta que ha deixat la seva filla a casa: joguines per tot arreu i restes que et fan saber que allà hi viu una criatura. El post em va encantar! És d'aquelles coses que són en el teu dia a dia i no hi penses. I m'agrada que a casa meva es vegi per tot arreu que allà hi viuen dus nenes, que s'hagin fet seva la casa i la considerin així, casa seva.

I l'Anna deia que els nens gairebé no deixen rastre en la història. Però hi ha nens que si. Hi ha nens que han deixat empremta. I n'hi ha tres que ho van fer amb molta rellevança en el camp de la paleontologia: el nen de Taung, el de Turkana i el de Laetoli.

El nen de Taung és un fòssil d'Australopitecus africanus datat en uns 2,5 milions d'anys. Correspon a un nen d'uns 3 o 4 anys que va morir probablement per l'atac d'un ocell depredador. El descobriment va ser publicat l'any 1925 i es considera el punt d'inici de la paleontologia. Les restes corresponen a part del crani i al cervell!!! si, es va trobar un motlle interior del cervell de manera que aquest es va poder reconstruir.

El Turkana boy és el nom que es va donar a les restes d'un noi d'entre 8 i 10 anys de l'espècie Homo erectus. És l'esquelet d'homínid més complert que s'ha trobat mai i en un principi es va creure que era més gran quan va morir, fins i tot es va parlar d'uns 15 anys d'edat. Recentment, però s'ha establert en aquests 8-10 anys la seva edat. Per què aquest ball de números? perque era força alt tot i que la dentició no s'hi corresponia. Arran d'aquesta discusió es va deduir que podria molt ben ser que el periode de maduració fos diferent a l'actual en aquesta espècie, és a dir, que els nens creixessin i maduressin abans, com si fossin a mig camí entre els ancestres primats i l'home actual.

I finalment Laetoli. Laetoli va ser el primer en el que vaig pensar quan vaig llegir el post de l'Anna per un mot: empremta. Les empremtes de Laetoli són una troballa que sempre m'ha fascinat. Estan datades en 3,6 milions d'anys i van demostrar que aquells homínids ja es desplaçaven sobre dues cames i que els seus peus eren molt semblants als nostres, més que no pas als dels ximpanzès. Però a mi el que sempre m'ha agradat és que sobre les empremtes més grans n'hi havia unes altres de més petites. En el meu imaginari (i en el d'alguns antropòlegs) aquestes empremtes eren d'un nen que jugava a trepitjar per on havia passat son pare. Cert? no ho sabem ni ho podrem saber mai. És el que té la paleoantropología, tot són suposicions. Però al meu cap veig perfectament aquell nen fent saltirons per arribar a les empremtes, rient feliç i tranquil. I és que de vegades la història ens activa la imaginació.