dijous, 29 de juliol del 2010

Lliure dels seus pensaments...



... i esclau de les seves paraules. Així és l'home. O si més no això em diu el meu pare (no és seu, ho va sentir algun cop i ho ha convertit en la seva frase de referència). I m'ho ha inculcat de petita, tot i que de vegades no ho aplico tan sovint com ho hauria de fer. I és que internet és una plataforma que t'empeny a xerrar-ho tot. Estas tu sola, amb la pantalla de l'ordinador i si, saps que allò ho podrà llegir tothom, però no hi penses. O si, i aquest punt exhibicionista que tens et diu que segueixis endavant. El cas és que està allà penjat d'aquest mur virtual i tothom pot accedir-hi i opinar. I el més lògic seria que opinés igual que tu, en veu alta, escibint-ho i deixant-te respondre, aclarir o fins i tot rectificar.

Els blogs poden tenir moltes utilitats. De fet segurament cada blog respon a una necessitat diferent. En el meu cas és com un diari. Un lloc en el que explico el que em passa, el que penso, i en comptes d'escriure-ho en un paper (ho he provat però em costa horrors) ho escric al mur. Si, segurament el punt exhibicionista del que parlava m'hi empeny. Però sempre em callo alguna cosa. I és que les paraules del meu pare sempre em ronden pel cap. Covardia? probablement. Inseguretat? també. Però m'he trobat amb casos en que un text escrit, que pot interpretar-se de mils de maneres, s'interpreta de la pitjor possible, així que millor callar.

Però que passa si no calles? si deixes anar tot allò que et ronda pel cap i l'altre s'ofen. Evidentment hi té tot el dret, però tu també tens dret a dir el que penses. On estan els límits? Quin dret té un d'opinar sobre un altre? I quin dret té l'altre d'ofendre's pels pensaments d'un? Jo crec que els límits ens els hem de posar nosaltres mateixos i d'aquí el que sempre em calli alguna cosa. En el fons doncs també soc lliure dels meus silencis... o no?

4 comentaris:

  1. A més a més, el dret a la intimitat, aquests blogs son públics, si, pero només pot entrar qui sap la teva adreça. I estem en un lloc on podem opinar, si sense dir noms ets sents aludit/ofes, es per alguna cosa

    ResponElimina
  2. I only can say thank you! :D
    T'estimo molt!!! :*

    ResponElimina
  3. Jo sóc més del parer de: "quin dret té algú de sentir-se ofés pels pensaments de l'altre?" quan es tracta d'opinions que deixem anar en un blog.

    Com diu en Jandritu, si sense dir noms et sents aludit/ofes és per alguna cosa.

    De tota manera està clar que cadascú és amo dels seus silencis i allò que calles mai et donarà tants problemes com allò que dius però això ja són eleccions personals o simplement de maneres de ser.

    Reconec que a mi de vegades m'agradaria saber on venen les cremalleres per tapar la boca!

    ResponElimina