La parella i dues més

Ahir va fer 9 anys del primer dia que en Vic i jo vem sortir a sopar junts. Per agrair-li el seu ajut amb un problema informàtic el vaig convidar a sopar. I fins avui. Fins avui que anem tan atabalats i cansats que hi ha dies que amb prou feines ens fem un petó (si, d'aquella merda de petons que no duren gens i que no donen temps ni d'assaborir-los). I m'amoïno. Probablement perque estic ovulant i a mi les hormones m'afecten moltíssim. Però si, m'amoïno i em fa por que ens anem deixant, que la mandra guanyi a les ganes, i al final la rutina i l'avorriment acabin amb la passió i l'amor. I aquest matí al cotxe n'hem estat parlant.

En el meu capítol preferit de "Boig per tu" en Paul assegura que ell i la Jamie mai trencaran, que sempre els anirà tot bé com a parella. Ho diu des de la ignorància i ella li ho recrimina. Finalment se n'adona que a ells els pot passar el mateix que a qualsevol altra parella. És llavors quan ella li diu "ara vull que em diguis que a nosaltres mai ens passarà". Perque només des del coneixement, només sabent que alguna cosa pot passar, podem treballar perque no passi. I en eso estamos, treballant, que la causa bé s'ho mereix!