La primera és la "síndrome de la mare sargento". Amb els amics havíem comentat sovint la tendència de molts pares a crear petits montstres deixant a les criatures fer tot allò que volien i sempre deiem que això no ens passaria a nosaltres. Doncs bé, en l'intent de que això no ens passi, ens hem passat! El cas és que la directora de la llar d'infants ens va renyar perque érem massa estrictes amb les nenes, es veu que les renyem i castiguem i això no s'ha de fer, o si més no s'ha de fer d'una altra manera.
La segona síndrome és la de la "mare poc comedianta". No és que no sigui prou pallassa, canto i ballo, explico contes tot fent veus, tot això evidentment entre càstig i càstig. Però es veu que quan parlo amb elles he de fer més comèdia, he d'allargar més les paraules, he de disfressar les indicacions (ex: no puc dir "vine a penjar la jaqueta" sino "vine a ajudar a la maaaamaaaa a penjar la jaqueeeeeeta"). I de nou la directora amablement m'ho ha fet veure. Sort en tinc d'ella.
La tercera és la que em preocupa més i la que m'agradaria saber com combatre. És la de la "mare nerviosa". A mi m'agradaria ser d'aquestes mares que mai perden la calma, que sempre estan tranquiles i serenes (vamos, una mena de mare perfecta de les que sovint parlo). No tan per elles si no perque tinc la sensació que transmeten aquesta serenor als seus fills. Jo soc nerviosa de mena i si, puc estar tranquila una estona però no pateixis que de seguida em surt el nervi. I veig que les gatxans ho han heretat, que poden estar tranquiles mirant un conte, veient la tele o jugant, però que de sobte senten "el crit dels gens", s'aixequen i comencen a córrer cridant i rient, o a barallar-se o al que sigui, però que hi hagi acció.
S'accepten solucions, teràpies, xarops... el que sigui.
Vaja, doncs deu ser contagiós perquè llegint-te veig que tinc les mateixes síndromes que tu.
ResponEliminaAixò si, jo no tinc cap directora que em diagnostiqui.
Si trobes remeïs avisa :-P