divendres, 3 de desembre de 2010

Tutoritzar



Aquesta setmana he estat fent un taller per tutors. A la universitat, des de fa uns anys, els alumnes tenen un tutor durant tota la carrera, que els informa dels serveis que tenen al seu abast (sobetot quan comencen la carrera) i, teòricament, els "acompanyen" durant els seus estudis i els ajuden, en la mesura de les seves possibilitats, quan tenen algun problema. A la pràctica, a la nostra facultat els tutors bàsicament fan un parell de reunions grupals amb els seus tutoritzats (entre 20 i 30) i aquí s'acaba la feina, fora d'alguna consulta puntual o de donar permís a matrícules extraordinàries (més crèdits dels habituals, cursos extres, etc...).

Funciona? no ho se. Fins ara a la nostra facultat no ha rutllat massa, en part per manca de recursos, en part per manca d'implicació dels professors. D'entrada tot hi som una mica escèptics: no és una manera d'infantilitzar encara més uns alumnes ja prou infantils de base? no hauríem de deixar que s'espavilessin solets? són majors d'edat, estan a la universitat, ja són grans. Jo, a més, tinc un grup de tutoria extrany, ja que són alumnes adaptats: feien la llicenciatura de Biologia i s'han passat al grau de Ciències Biomèdiques, no són alumnes nous, saben moure's per la facultat i més que res han tingut problemes de solapment d'assignatures que ha de resoldre el cap d'estudis, no jo, així que em sento una mica inútil, no crec que els sigui de gaire ajuda i quan els intento ajudar no se si realment serveixo d'alguna cosa.

El taller ha sigut molt interessant. Sobretot la darrera sessió en la que vem parlar de les relacions, de com relacionar-nos amb els alumnes, no només els de teoria, també els de classe, ja que cada professor en el fons és tutor de la seva assignatura en el seu grup. Com ens hem de posicionar (sempre el professor a dalt i l'alumne a baix o podem posar-nos de vegades al seu nivell o fins i tot per sota?), com hem de reaccionar a les diverses situacions, com les podem reconduir. Va estar molt bé perque en cap moment ens adoctrinaven, no era una sessió de coaching ni res semblant, si no que a partir de l'experiència de tots anàvem veient en què fallem i quines coses fem bé (més de les que ens pensem, afortunadament). És el que més m'agrada d'aquests cursos, parlar amb gent que està en ensenyaments molt diferents al meu i comparar alumnes, situacions, reaccions.

I, a més, el que parlàvem es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida: igual que ens relacionem amb els alumnes, també ho fem amb amics (amics, coneguts i saludats), família, parella, fills... I amb nosaltres mateixos, segurament la relació més important que tenim a la vida (a algú li sona aquesta frase?).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada