En aquests moments la gent acostuma a fer bons propòsits per l'any que comença. Jo no en tinc costum, més que res perque no acostumo a acomplir-los, soc mandrosa de mena. Però si em plantejo un desig: virgencita, virgencita, que me quede como estoy. Bon any nou a tots! i sobretot salut!!!
divendres, 31 de desembre del 2010
Un nou any
dimarts, 21 de desembre del 2010
La parella i dues més
En el meu capítol preferit de "Boig per tu" en Paul assegura que ell i la Jamie mai trencaran, que sempre els anirà tot bé com a parella. Ho diu des de la ignorància i ella li ho recrimina. Finalment se n'adona que a ells els pot passar el mateix que a qualsevol altra parella. És llavors quan ella li diu "ara vull que em diguis que a nosaltres mai ens passarà". Perque només des del coneixement, només sabent que alguna cosa pot passar, podem treballar perque no passi. I en eso estamos, treballant, que la causa bé s'ho mereix!
dimecres, 15 de desembre del 2010
Les síndromes
La primera és la "síndrome de la mare sargento". Amb els amics havíem comentat sovint la tendència de molts pares a crear petits montstres deixant a les criatures fer tot allò que volien i sempre deiem que això no ens passaria a nosaltres. Doncs bé, en l'intent de que això no ens passi, ens hem passat! El cas és que la directora de la llar d'infants ens va renyar perque érem massa estrictes amb les nenes, es veu que les renyem i castiguem i això no s'ha de fer, o si més no s'ha de fer d'una altra manera.
La segona síndrome és la de la "mare poc comedianta". No és que no sigui prou pallassa, canto i ballo, explico contes tot fent veus, tot això evidentment entre càstig i càstig. Però es veu que quan parlo amb elles he de fer més comèdia, he d'allargar més les paraules, he de disfressar les indicacions (ex: no puc dir "vine a penjar la jaqueta" sino "vine a ajudar a la maaaamaaaa a penjar la jaqueeeeeeta"). I de nou la directora amablement m'ho ha fet veure. Sort en tinc d'ella.
La tercera és la que em preocupa més i la que m'agradaria saber com combatre. És la de la "mare nerviosa". A mi m'agradaria ser d'aquestes mares que mai perden la calma, que sempre estan tranquiles i serenes (vamos, una mena de mare perfecta de les que sovint parlo). No tan per elles si no perque tinc la sensació que transmeten aquesta serenor als seus fills. Jo soc nerviosa de mena i si, puc estar tranquila una estona però no pateixis que de seguida em surt el nervi. I veig que les gatxans ho han heretat, que poden estar tranquiles mirant un conte, veient la tele o jugant, però que de sobte senten "el crit dels gens", s'aixequen i comencen a córrer cridant i rient, o a barallar-se o al que sigui, però que hi hagi acció.
S'accepten solucions, teràpies, xarops... el que sigui.
divendres, 3 de desembre del 2010
Tutoritzar
Funciona? no ho se. Fins ara a la nostra facultat no ha rutllat massa, en part per manca de recursos, en part per manca d'implicació dels professors. D'entrada tot hi som una mica escèptics: no és una manera d'infantilitzar encara més uns alumnes ja prou infantils de base? no hauríem de deixar que s'espavilessin solets? són majors d'edat, estan a la universitat, ja són grans. Jo, a més, tinc un grup de tutoria extrany, ja que són alumnes adaptats: feien la llicenciatura de Biologia i s'han passat al grau de Ciències Biomèdiques, no són alumnes nous, saben moure's per la facultat i més que res han tingut problemes de solapment d'assignatures que ha de resoldre el cap d'estudis, no jo, així que em sento una mica inútil, no crec que els sigui de gaire ajuda i quan els intento ajudar no se si realment serveixo d'alguna cosa.
El taller ha sigut molt interessant. Sobretot la darrera sessió en la que vem parlar de les relacions, de com relacionar-nos amb els alumnes, no només els de teoria, també els de classe, ja que cada professor en el fons és tutor de la seva assignatura en el seu grup. Com ens hem de posicionar (sempre el professor a dalt i l'alumne a baix o podem posar-nos de vegades al seu nivell o fins i tot per sota?), com hem de reaccionar a les diverses situacions, com les podem reconduir. Va estar molt bé perque en cap moment ens adoctrinaven, no era una sessió de coaching ni res semblant, si no que a partir de l'experiència de tots anàvem veient en què fallem i quines coses fem bé (més de les que ens pensem, afortunadament). És el que més m'agrada d'aquests cursos, parlar amb gent que està en ensenyaments molt diferents al meu i comparar alumnes, situacions, reaccions.
I, a més, el que parlàvem es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida: igual que ens relacionem amb els alumnes, també ho fem amb amics (amics, coneguts i saludats), família, parella, fills... I amb nosaltres mateixos, segurament la relació més important que tenim a la vida (a algú li sona aquesta frase?).