La feina o la vida?

Prometo no parlar més de llibres en una bona temporada, però aquest el tenia pendent!

Havia llegit articles de l'Eva Piquer, el seu blog des del criatures i fa molts anys que tinc pendent la seva novel·la "Una victòria diferent", així que vaig demanar-me "La feina o la vida" per reis. Des de llavors l'he estat llegint a estones, sobretot mentre les gatxans jugaven tranquiles. És a dir, a estonetes molt curtes. Es ideal per a això: petits articles que es llegeixen d'una esgarrapada i que, en general, provoquen un somriure. A més volia que les gatxans em veiessin llegir i aprenguessin a respectar-ho... diguem que me n'he sortit a mitges, però hi insistiré!

Bé, anem al tema. L'Eva Piquer és escriptora i periodista. I també es mare de quatre fills. I de vegades la combinació pot resultar explosiva. Sobretot si la probabilitat de que un fill es posi malalt es directament proporcional a la de que aquell dia tinguis una reunió inajornable. I qui diu una reunió, diu una classe, una entrevista, un viatge... Ser mares treballadores ja ho té això: una mena d'esquizofrènia que et fa volar amunt i avall fent malabars amb mil coses.

Sort que ella s'ho pren amb filosofia. I sobretot amb bon humor. Un bon humor amb una bona dosi de mala llet, vaja, del que a mi m'agrada. I potser per això el llibre a mi m'ha provocat una sensació de complicitat. Era com estar comentant amb una amiga els nostres dia a dia, com ens en sortim (perque com diuen els Manel, de vegades ens en sortim), com tirem la feina endavant (més o menys), com estem per les criatures (més o menys) i com la casa sembla un lloc on viure-hi (més o menys i sobretot gràcies a la senyora de fer feines). I des de la complicitat, des del saber-me entesa, jo he rigut molt. És per això que el recomano. I no només a les que sou mares o pares, també als que no i ni ganes. Passareu una bona estona!

Personalment em sento una privilegiada. Tinc una família fantàstica (tot i que envejo a l'Eva el tenir quatre fills) i una feina que m'agrada i que, tot i que en períodes puntuals pot semblar una bogeria, em permet una certa flexibilitat. I si, potser no puc sortir cada nit de festa i m'he de quedar a casa, bé preparant classes, bé fent rentadores. I vaig pel món arrossegant-me i amb unes ulleres de pam. Però no ho canvio per res del món! Bé, potser per unes vacances sense nenes i sense remordiments. Però això que no surti d'aquí...

Ja en fa 30

Avui fa 30 anys del cop d'estat. Jo en tenia 9, anava a quart d'EGB amb la Srta. Urgínia i tinc records ben presents d'aquell dia: a classe vem parlar del que estava passant, de que uns guardies havien entrat al Congrés (i de què era el Congrés), del que podia passar... Al migdia es van acabar les classes, a a tarda no hi vem tornar i tots els nens érem a casa veient una pel·lícula de'n Danny Kaye. I sobretot recordo els meus pares tota la nit desperts amb la ràdio engegada. A casa estàvem d'obres i mon germà i jo dormíem a la seva habitació. Em vaig despertar a la matinada i vaig veure'ls allà tots dos asseguts, amb cara d'angoixa. Aquests són els meus minsos records.

Fa cosa d'un any vaig llegir "Anatomia de un instante" de'n Javier Cercas per saber-ne més. Us el recomano (aquest blog sembla un monogràfic de literatura darrerament...) si us interessa el tema. I si no també. És un assaig (?), novel·la (?), història (?), ficció (?), molt ben documentat/ada, que analitza els fets des de diferents vessants però centrant-se en l'instant en que en Tejero va disparar i tres homes no es van amagar. Per què no ho van fer?

I és que no només de llibres infantils vivim les mares... ;)

Me n'expliques un altre?

Tenir una tieta mestra d'infantil i primària té els seus avantatges. Si a més es jove i amb empenta ja no us explico. I si n'està moltíssim de les seves nebodes i li encanta passar estona amb elles pot ser la repanotxa!!! Doncs les gatxans en tenen una aixi. Es diu Laura i elles també n'estan molt. I la Laura per fer-los el regal d'aniversari va buscar i rebuscar fins a trobar els contes perfectes. Us els deixo aquí perque són tan o més bons que els de la darrera entrada!

Me l'expliques?

A les gatxans els agraden molt els contes. Fins fa poc miraven llibres d'imatges, deien el nom de tot allò que veien, de vegades fins i tot allò que només una mirada exhaustiva com la seva veia. Però des de fa uns mesos cada cop tenen més tirada per les històries. Que un dels seus tiets treballi a una editorial hi ajuda: cada dos per tres tenim contes nous a casa, originals que ha hagut de traduir o corregir, restes de magatzem i, de tant en tant, algun exemplar nou. Així van arribar els tres porquets a casa. Era en francès, però la història la sabíem, així que no importava massa. I els tres porquets es va convertir en el conte preferit, sobretot de la Maria.

Els reis i el tió van ser explèndids, sobretot amb nosaltres que ja n'estàvem una mica farts de bufar i bufar fins la casa enfonsar, i van introduït noves històries a la nostra vida. I els amics i parents ho van acabar de rematar per l'aniversari, així que ara si volem cada nit tenim un conte nou per explicar. Però jo tinc els meus preferits i els vaig insinuant per veure si les gatxans piquen i me'ls demanen. I no se si és perque la tècnica d'insinuacio funciona o perque tenim els mateixos gustos, però el cert és que cauen sovint. Són "El ball de la Harriet" i "Massa ovelles per comptar", dues històries de Trapella books que em tenen el cor robat. Si no els coneixeu doneu-los una ullada i a veure si també us atrapen. I ara me'n vaig a comptar ovelles...

perque m'importa!

Hi ha cops que no dius res. Les coses segueixen el seu curs i ara van bé, ara no, però com en el fons no t'importen massa, deixes que passin i ja està. Let the river run, no?

Però hi ha cops que veus que una tonteria passa a majors, i que si no ho atures s'acabarà trencant tot, i et mous, et mous perque no vols que es trenqui, perque s'ha d'aturar com sigui. Potser no podràs, però que mai et puguis recriminar (el que et recriminin els demés és igual) que no has fet tot el que has pogut. I jo, com que soc de sang calenta, actuo i desencadeno les coses, de vegades no de la millor manera, però us asseguro que la intencio era bona.

I res, que jo tambe estic tontina avui...

Patim, patam, petem?

Donc jo si, jo peto! de tant en tant peto! Aquest matí he petat! encara no sé com, he aconseguit fer-ho fora de la seva vista, he pujat les escales ràpid i m'he posat a plorar. Però és que les meves filles quan s'hi posen, s'hi posen! a malparides no els guanya ningú (per alguna cosa són filles de sa mare). S'han queixat de tot: de la quantitat de cereals de la llet, de la samarreta que els havia triat, de les jaquetes, d'haver de recollir. I quan dic queixar-se no vull dir només un petit gemec i un "no vuuuuull". No, no, pa tonterias así ni me pongo! Vull dir 20 minuts de pataleta al terra de la cuina plorant i picant de peus (vaja, lo dicho, pataleta...). I tu aguanta, aguanta, aguanta, fins que els meus ulls (petits cabrons que no aguanten res) han dit que prou.

I soc tan idiota, que en comptes de desaparèixer fins que no siguin a dormir, aquesta tarda plegaré abans del previst (els dimarts em quedo treballant fins tard) per anar-les a buscar i així no perdre'm les queixes i pataletes de la tarda. No fos cas que ens enyoréssim!