Donc jo si, jo peto! de tant en tant peto! Aquest matí he petat! encara no sé com, he aconseguit fer-ho fora de la seva vista, he pujat les escales ràpid i m'he posat a plorar. Però és que les meves filles quan s'hi posen, s'hi posen! a malparides no els guanya ningú (per alguna cosa són filles de sa mare). S'han queixat de tot: de la quantitat de cereals de la llet, de la samarreta que els havia triat, de les jaquetes, d'haver de recollir. I quan dic queixar-se no vull dir només un petit gemec i un "no vuuuuull". No, no, pa tonterias así ni me pongo! Vull dir 20 minuts de pataleta al terra de la cuina plorant i picant de peus (vaja, lo dicho, pataleta...). I tu aguanta, aguanta, aguanta, fins que els meus ulls (petits cabrons que no aguanten res) han dit que prou.
I soc tan idiota, que en comptes de desaparèixer fins que no siguin a dormir, aquesta tarda plegaré abans del previst (els dimarts em quedo treballant fins tard) per anar-les a buscar i així no perdre'm les queixes i pataletes de la tarda. No fos cas que ens enyoréssim!
Ostres! Jo encara no he entrat al tema de les pataletes (té 15 mesos, ma filla), però igualment entenc el que dius.
ResponEliminaA vegades fan perdre els nervis!!
Jo respiro fons, aguanto, però hi ha dies en que també em sento desbordada i no puc més!
Mireia l'etapa dels tres anys és durilla, la de la Laia (tot i que encara hi és) al principi va ser dura. Potser ara ja m'he acostumat.
ResponEliminaPaciència a passar-la.
Petons
Doncs jo conec be aquests episodis... malauradament he de dir-te que duren una mica. Potser a partir dels 5 son d'una altra manera ( ja només son plors i retrets) però la fustració la canalitzen així (i la mala llet, que els nens també en tenen, estic convençuda!). Has fet molt be, marxar a plorar, jo en comptes d'això a vegades crido com mare siciliana... no soc perfecta! encantada de visitar el teu blog, vina al meu quan vulguis.http://kirapermanyer.blogspot.com/
ResponEliminaKira no et pensis, jo també semblo un mamma siciliana quan m'hi poso... Benvinguda!
ResponEliminaAi noies, no acabarem mai amb les pataletes! Onavis, el meu petit també té 15 mesos i el tema pataletes ja el domina a la perfecció.
ResponEliminaLourdes, nosaltres als tres anys vam començar a respirar amb la nena, suposo que ja dominava la parla i ens era més fàcil dominar les situacions. He llegit molt sobre educació emocional i tot i així no ens en sortim i també hi ha molt moments que no tinc temps ni ganes d'aplicar cap tècnica i acabo cridant com una mare siciliana o plorant com una bleda. Jo ja no m'amago per plorar. Els fa reaccionar!
Anna, m'encanta el teu blog i no dubtis que et robaré alguna cosa. M'agrada que passis pel meu i tens permís per robar el que t'interessi.