El cotxe

Avui pensava en com duc de brut el cotxe. I no només per fora (ja se sap, plou quatre gotes i acaba fet un fàstic) sinó també (i de fet, sobretot) per dins. Us explico.

Tenim un monovolum (si, nosaltres també vem caure en la homogeneïtat) en el que, com aquell que diu, tota la filera del darrera està ocupada per les cadiretes de les nenes (hi ha una filera més endarrera amb 2 seients més, però no els duem gairebé mai desplegats). Bé, per les cadiretes i tota una sèrie de "complements":

- ninos que porten per anar de casa a l'escola (2 minuts) i que després m'enduc jo a la feina. Aquests ninos rarament tornen a casa a no ser que jo faci una razzia i els carregui tots

- dos barrets i dues guirnaldes hawaianes de la festa de St.Patrick (que dius, què hi té a veure Hawaii amb Irlanda????)

- unes ulleres de sol de plàstic de l'Erinn

- una bena groga d'un maletí de metges, bena que ha voltat més que el bagul de la Piquer (la Concha, no l'Eva) ja que a la Maria li encanta plegar-la i se l'endú a tot arreu

- restes vegetals i minerals diverses: cada cop que anem al parque les nenes se n'enduen fulles, llavors, pedres, flors, pinyes... elles i no la tal·la descontrolada són les responsables de la deforestació! Doncs bé, aquestes restes acaben bé al cotxe, bé a les butxaques del meu abric

- restes de menjar...

- ampolletes d'aigua: no se què dimonis passa que quan ténen set no apareixen i després veus que sota el seient hi ha el magatzem de la Font Vella

- una bossa amb pales, galledes, ninos, etc per anar al parque

- una bossa de plàstic enorme del darrer cop que vaig dur els sacs de dormir nets a l'escola. casi que ja deixo allà per la propera vegada.

- un iman de nevera que és com el Guadiana, ara apareix (per alegria de la Maria, que va ser qui l'hi va portar i va tenir un disgust en perdre'l), ara desapareix, però no hi ha manera de tornar-lo a casa

Sort que l'estiu passat vem posar vidres tintats a la part del darrera del cotxe. Jo vaig fer creure a en Vic que ho feia per que a les nenes no els molestés el sol, però en realitat era perque ningú veiés el tou de merda que hi ha dins!

Un premi!!!

L'Onavis, del blog Aprenent a ser mare m'ha donat un premi. El premi comporta dir set coses sobre mi (es com els meme de fa un temps), així que aquí van (algunes segur que les coneixeu):

- Soc addicta a la xocolata. Des de petita. M'encanta. Darrerament em pirro per la Lindt amb menta... mmmmmmmmm... Curiosament només vaig deixar aquesta adicció durant l'embaràs, que no em venia gens de gust i em vaig obsessionar amb el suc de pinya...

- M'encanta la fotografia! No, no soc una bona fotògrafa, però m'encanta mirar fotos! He fet àlbums de fotos antigues que corrien per casa i si hi ha alguna exposició a Barcelona intento no perdre-me-la. Si mai aneu a Nova York no us perdeu la sala de fotografia del MoMA: nomes hi exposen un 5% de tot el fons que tenen i canvien l'exposició cada X mesos, però hi ha fotografies increïbles!

- Soc una copilot horrorosa! m'encanta conduir, però soc incapaç de seguir un mapa sense girar-lo a mesura que giren els carrers. Quan faig de copilot amb en Vic fijo que ens perdem...

- M'agrada molt el cinema, des de les pelis clàssiques americanes dels anys 40 a les més actuals, tot i que no comparteixo el sentit de l'humor d'algunes comèdies i darrerament em costa trobar pelis rodones. I m'agrada comprar DVD de les que més m'agraden, tenir-les i poder-les disfrutar sempre que vulgui. Les meves preferides? n'hi ha milers, però si n'he de triar una "Eva al desnudo". La darrera que he vist? "Los chicos están bien": la Julianne Moore podria fer-me replantejar les meves inclinacions sexuals...

- Soc (era) una lectora compulsiva. Ara molts cops a la segona pàgina em quedo adormida, però potser per això quan acabo un llibre em sento molt orgullosa. Ara acabo el darrer del Sergi Pàmies (molt recomenable) i ja en tinc uns quants esperant a la tauleta de nit. Per cert, intento llegir davant de les nenes i que m'ho respectin. Em costa, però mica en mica.

- Trobo a faltar viatjar! Des que tenim a les nenes hem marxat molt pocs cops (a l'extranger un) i aquest juny tenim una prova de foc: anem amb elles a Anglaterra per un casament. Si no passa res l'any que ve mirarem de fer alguna escapada amb elles (o sols, qui sap...), a veure fins a on donen els estalvis!

- M'encanta dormir al sofà! si, ja se que fa mal d'esquena i que al llit dormiria millor i a més d'una tirada, no m'he d'aixecar a les tantes de la matinada per buscar el lloc definitiu, però és que s'hi està tan bé!!!

La segona part del premi diu que he de passar aquest premi a 10 blocs més, però molts dels que segueixo ja l'han rebut, així que el premi mor amb mi per aquí. Si m'agradaria, però, donar les gràcies als lectors que us heu anat incorporant darrerament als habituals i als blocs que he anat descobrint. És curiós veure com el fet de compartir un fet com la maternitat crea vincles i permet descobrir gent amb la que probablement no ens coneixerem mai. Gràcies per fer-me companyia durant el viatge!

Esquizofrènia

De vegades sento que pateixo una mena d'esquizofrènia. Són dies que el cap ha de ser a mil llocs i per tant no es queda enlloc, va d'una banda a l'altra.

Dijous:

- 8.30h analítica (la Universitat ens fa una revisió mèdica, i per una cosa que ens ofereixen no és qüestio de dir que no!).

- 10-12h del matí classe. 12-14h classe de nou (substitució d'un company malalt). 14h dinar. 14.20h fotocòpies pels alumnes de la classe de la tarda. 14.30h reunió que he de deixar a mitges. 15-18h classe.

- 18.30h arribada a casa i preguntar per com ha anat tot. Jugar amb les nenes. 19.30h preparar sopar. 20h donar sopar. 20.30h explicar contes. 21h veure el Caillou i la prefecta de sa mare. 21.30h posar les nenes a dormir i quedar-me una estona donant-los la mà.

- 22.00h sofà esperant que en Vic arribi de la reunió de programadors. 23h adormida al sofà amb en Vic que ja ha arribat i sopat.

En tot això s'ha d'intercalar: preparar motxilles per l'escola, deixar la roba de les nenes apunt per ma mare, que avui se n'encarregarà, escriure a l'agenda les instruccions de l'administració de xarop a la nena malalta, trucar per saber com ha anat tot al mati, trucar al company per saber com es troba, trucar a una amiga que està en plena crisi d'autoestima i dimarts se'm va posar a plorar al telèfon, contestar diversos correus electrònics, donar cita a dos alumnes que volen que els resolgui dubtes de cara a l'examen de la setmana que ve, donar la dosi de xarop corresponent i descongelar un tupper de crema pel sopar de divendres.

Per això quan avui després de trobar-me amb un ex (ecs) m'ha escrit un dels seus agradables mails dient-me que em cuidi que feia mala cara només se m'ha acudit una cosa: fill de puta, ja m'agradaria veure quina cara faries tu!

D'excursió

Aquest any les gatxans són de les grans de l'escola i això vol dir que de tant en tant van d'excursió. Des del desembre, que van començar, n'han anat fet una cada mes. Primer van anar a la farmàcia, on es van pesar i es van mesurar. Ah, i els van regalat una bosseta de llapissos de colors! Després van anar al centre de dia de la gent gran del poble a cantar nadales. Fa unes setmanes van anar a un camp aprop de l'escola a collir mimosa. I aquest dijous en faran la quarta: se'n van a l'escola dels grans! Aprofitant que els de P4 i P5 estan de colònies, els mestres reben els nens de l'escola bressol i els ensenyen les classes dels nens grans, el pati, el gimnàs... Les gatxans estan emocionades!

Aquestes petites coses són les que valoro de viure en un poble petit: el fet de que l'educació dels nens no només es fa a casa i a l'escola, tot el poble hi participa. Per mi és important que per Nadal anessin al centre de dia i cantessin amb els avis, que coneguin la farmàcia, la pastisseria (hi aniran per Pasqua), els camps o les granjes (al maig aniran a una granja de pollets) del poble. Que quan vagin pel carrer es saludin amb la gent i diguin adéu al conductor del bus que va fins l'estació. Potser no parlaran 5 idiomes abans dels 6 anys, però formen part d'una comunitat. I això no es paga amb tot l'or del món!

A classe

Hi ha vegades en que fer classe és una passada. Estàs explicant i de sobte ets conscient de que tots estan atents, fins i tot aquell que normalment dormita o que no hi ha manera que estigui pel que dius més de 10 segons seguits. I sents com una pessigada a l'estómac, un punt d'orgull que et fa somriure i posar més ènfasi en el que estàs explicant. I penses que han valgut la pena les hores que has dedicat a preparar la classe, a buscar els exemples, les fotos, els problemes... I acaba la classe i no pots acabar de marxar perque et van fent preguntes. I quan per fi surts t'agradaria poder-ho explicar a algú sense que pensi que ets una pedant. Perque avui a la feina t'ha anat molt bé i has disfrutat de debò. Perque de vegades aquesta feina pot ser molt gratificant.

Malaltona

Una de les grans veritats de ser mare és que tot virus que els teus fills agafin acabarà atacant-te a tu. I evidentment ho farà en cap de setmana, justament en el cap de setmana que tenies pensada alguna activitat que et feia molt il·lusió, o bé, si ho fa entre setmana, serà aquella setmana en la que si o si has d'anar a treballar i ni de conya et pots plantejar fer festa.

Doncs així estic jo: amb una galipàndria de tres parells de nassos (més o menys com es veu el meu) amb mal d'ossos i febre justament avui que els Claddagh ring dancers (el grup de ball al que pertanyíem en Vic i jo) fan la cel·lebració de St. Patrick, i justament abans d'una setmana amb milers i milers de classes. Però bé, no queda res més que esperar que el frenadol faci efecte i aguantar. Això si, tot endreçant a casa, rentant roba i planxant... Que tingueu un bon diumenge!

La mare més perfecta de totes les mares que es fan i es desfan

Existeix! Jo la conec!

És una de les mares del parque i el primer dia que va venir ja apuntava maneres: anava vestida de blanc i amb talons d'agulla. I el millor és que la nena també venia de blanc (això si, amb sandàlies). No ve sempre. Només quan ens ha de donar alguna notícia com ara que la nena ja comença a demanar per fer pipí soleta, o quan ens vol ensenyar el nou abriguet que li ha comprat per només 200 euros. Jo se que ho fa com si fos una ONG per mares, ens ofereix petites lliçons: les mares no naixem ensenyades i algú ens ha de mostrar el camí!

Com a mare perfecta que és s'està pensant a quina escola durà a la seva filla: l'escola del poble està bé, però es pública i no pots parar just davant amb el cotxe. La seva opció és dur-la a l'escola d'un poble dels voltants: el poble és de categoria (i per tant també ho són totes les seves escoles, fins i tot les públiques) i majoritàriament hi van fills de categoria de pares de categoria. Però ai làs! hi ha un problema: per dur a la nena a aquesta escola l'haurà de llevar com a mínim a les 8 i ara no la desperta mai, la deixa dormir fins que en té prou i aleshores la duu a l'escola bressol (ara m'explico perque sempre arriben corrents...). I per això s'ho està pensant. Ha fet diverses llistes de pros i contres, però no s'acaba de decidir...

Mentrestant, quan ve a buscar a la nena a l'escola li porta un cotxet elèctric en el que la nena pot pujar i que condueix fins al parque tota soleta. Segur que no és més que una nova lliçó, tot i que encara no se ben bé si ens vol instruir sobre la necessitat d'aprendre les normes de conducció de ben petits, si ens vol tranquilitzar sobre la necessitat d'exercici en els nens, o si vol que les criatures vagin veient què és la diferència de classes. Espero que el proper dia ens faci un esquema resum per les que anem endarrerides!

Calladeta estàs més guapa...

Hi ha cops que quan deixes anar una frase ja saps que l'estàs cagant. Només cal llegir què en diu la meva gurú de maternitat en un dels seus posts.

Això em passava a mi la setmana passada quan deia "dilluns tenim festa i les nenes no". Cada cop que la deia sentia una mena de punxada a l'estómac, i una veueta interior em deia "no cridis tant... no cridis tant... encara falten molts dies". I evidentment aixi ha estat: les peques s'han posat malaltes i estem els quatre a casa. Començo a pensar que hi ha una llei no escrita que parla de les probabilitats d'enmalaltir d'una criatura en funció dels dies de festa dels seus pares. Una mena de corolari de la llei de Murphy. I és que a casa nostra ja comença a ser una tradició...