dilluns, 19 de setembre de 2011

Límits



L'any passat, a l'escola bressol ens van fer una xerrada sobre els límits. S'han de posar límits al nens? La xerrada va ser interessant però jo vaig tenir la sensació d'haver sentit obvietats: per mi és obvi que cal posar límits, que cal ensenyar als nens que hi ha coses que no es poden fer per molt que vulguin i d'altres que s'han de fer encara que no els hi agradi. Que no es pot pegar per molt que aquest nen tingui la joguina que jo vull i que he de recollir les joguines per molta mandra que em faci. I seguint en aquesta línia, per mi educar vol dir també ensenyar a superar la frustració de no tenir tot allò que volen, a valorar el que aconsegueixen, a demanar perdó quan han fet mal, a demanar les coses si us plau, a no donar les coses per fetes i a no exigir. A mi em semblaven coses obvies, però pel que es veu no ho són tant.

A mi no m'agrada quan les meves filles em diuen que estan tristes perque jo m'he enfadat. Em fa mal sentir-ho. I segurament seria més còmode dir-los que si a tot, m'estalviaria fer de sargent, que us asseguro que no m'agrada gens. Però soc la seva mare, i això implica explicar-los contes i fer-los milers de petons, però també marcar uns límits i exercir una autoritat. Si, autoritat. La paraula sembla que fa por, però tampoc n'hi ha per tant! I lo bé que senta de vegades!!!

12 comentaris:

  1. Estic al 100% d'acord amb tu. Els límits són importants per a ells perquè han de veure que no tot és possible i han de poder gestionar la seva frustració. No cal que afegeixi res perquè ho has explicat molt bé.
    A la nostra escola també fan xerrades d'aquestes un cop al mes i a mi també em semblen obvietats, però a vegades alguns pares fan unes preguntes que em fan veure que com dius, no és tan obvi per a tothom.

    ResponElimina
  2. Bon dia noies! Jo també estic d'acord amb vosaltres. Però voldria posar algun matís. Creia que seria una mare de posar límits, de fet m'he descobert bastant cridanera (qui ho diria!). Però després al meu voltant descobreixo molts pares que posen límits a per tot, una mica absurds al meu entendre i que tenen els nens una mica desquiciats. Sobertot ho veig als parques, pares perseguin la seva canalla per tot el parque, no et posis aquí que està mullat, no pugis per aquí que no podràs...Per exemple, a vegades decideixes que aniràs per un carrer i el teu fill proposa anar per un altre i de cop tens el No a la boca, sense voler, perquè si penses una mica resulta que per l'altre carrer també pots anar i perquè no? Crec que hi ha potser pares que no saben posar límits, però per poc o per massa.

    ResponElimina
  3. Molt d'acord!
    I també amb el que diu l'Anna.
    De pares molt autoritàtis n'hi ha hagut sempre, i dels que passen de tot també. El que passa és que ara aquests últims es titllen de pares respectuosos i conscients, i això sí que no s'agafa per enlloc....

    ResponElimina
  4. Segueixo donant punts per la reflexió, perquè crec que és un tema interessant! Bé jo crec que he estat educada sense gaires límits, amb força llibertat, i reconec certes parts bones. Els límits els he après a construir jo mateixa, m'he convertit i que no he donat gaires mals de caps. Així que en principi diriem que m'agrada força aquesta manera de funcionar, per experiència propia.
    Ara bé, per altra banda també he de dir que conec ja forces casos que no han sabut controlar aquest tema i que ara mateix es veuen molt superats. Pares totalment desquiciats amb fills demandants fins l'absurditat i, podríem dir, molt mal educats...aplicant el manual de "pares respectuosos" fins a punts surrealistes i que en resum no els hi està funcionant de cap manera.

    ResponElimina
  5. volia dir "m'he convertit en una adulta forçar responsable"

    ResponElimina
  6. Posar límits també em sembla de sentit comú. Potser la clau està en la manera de fer-ho i en la quantitats de límits, com diuen algunes companyes.
    Fa poc vaig llegir que un nen de 2 anys només pot recordar 2 negacions en un dia, així que si tu li prohibeixes 20 coses, doncs no serveix de gaire i els acabes col.lapsant.
    També em sembla molt curiós que totes nosaltres tenim una manera de pensar molt semblant, per alguna cosa serà no?

    ResponElimina
  7. jo estic d'acord amb tu, crec que posar limits es tasca nostra. Els nostres fills necessiten un referent i nosaltres som els adults i encara que a vegades cansi (es més comode que campin i facin el que vulguin...) es la nostra feina. Molt bon post.

    ResponElimina
  8. Sí, també estic d'acord amb el que diu l'Anna, n'hi ha que tenen el NO com a norma fins i tot en les coses més irrellevants, potser per manca de flexibilitat o excès de cel. Tot a la vida és un estira i arronsa.

    ResponElimina
  9. Ana si, si, totalment d'acord! la negació per que si no te sentit! si al final posem limits a tot impedim que els nanos siguin capaços de decidir i acabin bojos. Els nens han de caure i aprendre's a aixecar, a equivocar-se, a rectificar... A la xerrada de la que parlo en el post vem comentar aquest punt i ens van comentar que era millor pecar per excés de cel que per defecte, però que evidentment qualsevol extrem era dolent.

    És curiós que matisos amunt o avall estem totes d'acord (així no hi ha manera de crear un post polèmic...). I estic molt d'acord amb la Kira en que lo fàcil és dir que si a tot, i més quan només veus als teus fills una estona cada dia i el que vols és que tot vagi com una seda i no sentir crits ni haver-los de fer, però és la nostra feina.

    ResponElimina
  10. Totalment d'acord amb tot el que dius al post i amb les opinions de les noies.

    Els límits són molt importants perquè no només donen seguretat al nen sinó que també els ensenya a frustrar-se d'una manera sana.

    La veritat que no entenc que hi hagi gent que digui que els nens han de fer el que volen quan volen i com volen quan està clar que d'adults no vivim pas d'aquesta manera.

    ResponElimina
  11. Estic d'acord amb vosaltres. Tampoc m'agrada enfadar-me i dir que no estic contenta, però els límits són necessaris. Un cop, a classe pre part, ens van dir que contessim els NO que diem als nostres petits al llarg del dia. Era molt difícil fer-ho i s'havia de reduir a 4 vegades al dia. Això intento fer i m'agrada explicar que pot passar si fa alguna cos que no ha de fer, en comptes de dir-li:No facis això.

    ResponElimina
  12. Si Lulu, jo tinc comprovat que explicant-los les coses em va millor que dient NO i ja està. I si ho tornen a fer els pregunto: què et pot passar si fas això? i elles mateixes ja ho diuen i paren de fer-ho

    ResponElimina