dimecres, 26 de setembre del 2012

El nen que va deixar empremta


L'Anna fa uns dies parlava de l'empremta que ha deixat la seva filla a casa: joguines per tot arreu i restes que et fan saber que allà hi viu una criatura. El post em va encantar! És d'aquelles coses que són en el teu dia a dia i no hi penses. I m'agrada que a casa meva es vegi per tot arreu que allà hi viuen dus nenes, que s'hagin fet seva la casa i la considerin així, casa seva.

I l'Anna deia que els nens gairebé no deixen rastre en la història. Però hi ha nens que si. Hi ha nens que han deixat empremta. I n'hi ha tres que ho van fer amb molta rellevança en el camp de la paleontologia: el nen de Taung, el de Turkana i el de Laetoli.

El nen de Taung és un fòssil d'Australopitecus africanus datat en uns 2,5 milions d'anys. Correspon a un nen d'uns 3 o 4 anys que va morir probablement per l'atac d'un ocell depredador. El descobriment va ser publicat l'any 1925 i es considera el punt d'inici de la paleontologia. Les restes corresponen a part del crani i al cervell!!! si, es va trobar un motlle interior del cervell de manera que aquest es va poder reconstruir.

El Turkana boy és el nom que es va donar a les restes d'un noi d'entre 8 i 10 anys de l'espècie Homo erectus. És l'esquelet d'homínid més complert que s'ha trobat mai i en un principi es va creure que era més gran quan va morir, fins i tot es va parlar d'uns 15 anys d'edat. Recentment, però s'ha establert en aquests 8-10 anys la seva edat. Per què aquest ball de números? perque era força alt tot i que la dentició no s'hi corresponia. Arran d'aquesta discusió es va deduir que podria molt ben ser que el periode de maduració fos diferent a l'actual en aquesta espècie, és a dir, que els nens creixessin i maduressin abans, com si fossin a mig camí entre els ancestres primats i l'home actual.

I finalment Laetoli. Laetoli va ser el primer en el que vaig pensar quan vaig llegir el post de l'Anna per un mot: empremta. Les empremtes de Laetoli són una troballa que sempre m'ha fascinat. Estan datades en 3,6 milions d'anys i van demostrar que aquells homínids ja es desplaçaven sobre dues cames i que els seus peus eren molt semblants als nostres, més que no pas als dels ximpanzès. Però a mi el que sempre m'ha agradat és que sobre les empremtes més grans n'hi havia unes altres de més petites. En el meu imaginari (i en el d'alguns antropòlegs) aquestes empremtes eren d'un nen que jugava a trepitjar per on havia passat son pare. Cert? no ho sabem ni ho podrem saber mai. És el que té la paleoantropología, tot són suposicions. Però al meu cap veig perfectament aquell nen fent saltirons per arribar a les empremtes, rient feliç i tranquil. I és que de vegades la història ens activa la imaginació.


12 comentaris:

  1. Qué interessant! M'imagino ben bé el nen cavernícola saltironejant com podrien fer els nostres (com hem fet nosaltres de petits!)

    ResponElimina
  2. O!!!! Que emocionant! Les imatges aquestes són una passada!...fa tans mil·lions d'anys i veure la vida tan present...El joc, el vincle, tot plegat en unes poques petjades.

    Que guai aquest post, moltes gràcies Mirashka, ets una crack! L'enllaçaré al meu bloc.

    ResponElimina
  3. Ostres, quin post més educatiu i interessant! Cert es que quan miro el meu menjador se que no estic sola...:-))))

    ResponElimina
  4. Si, és genial que una imatge tan antiga et pugui portar a una vida tan present! Són unes restes que a mi sempre m'han fascinat per això, per com ens porten a que el joc és innat en nosaltres.

    A mi a més em té fascinada com es van conservar aquestes empremtes. Va caure cendra d'un volcà proper i després va ploure una mica, prou com perque la cendra es quedés fixada, però no tant com per esborrar les empremtes. El món no és més que un cúmulr de casualitats!

    ResponElimina
  5. Que boniques les petjades! Que isnpirador és, tot plegat! Tants anys endarrera i en lo més bàsic, feien el mateix que nosaltres, no?

    I sí, quina casualitat que hagin arribat fins aquí! Es poden veure? On són ara?

    Un post molt interesant!

    ResponElimina
  6. Hola fa temps que et llegeixo encara que no comenti, avui et deixo un premi.
    A seguir gaudint de la familia.

    Ester
    spatiumquietis.blogspot.com

    ResponElimina
  7. Està clar que els nens eren, són i seran nens :) M'ha encantat aquesta entrada!!

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  8. Que maco! Els nens i el joc des de sempre, oi? :-))

    Per cert, ejem ejem... Aquest any em torna a tocar el tema de prehistòria a l'escola. No sabràs d'algú que tingui un crani per deixar-me je je je!

    ResponElimina
  9. La foto és fascinant Mireia... sempre s'aprenen moltes coses amb tu ;o) Gràcies!!!

    ResponElimina
  10. Hola Mireia,
    Voldria contactar amb tu per fer-te arribar un llibre que crec que et pot agradar, però no he trobat cap altra manera d'adreçar-te aquest missatge.
    T'agrairia que em facilitis un correu electrònic i una adreça postal per poder enviar-te aquest llibre.
    El meu correu és llahuerta@grup62.com
    Gràcies!

    ResponElimina