diumenge, 14 d’octubre de 2012

Estava pensant que...



... que sempre he estat en contra dels gurús de la maternitat. No m'agrada la gent que viu de vendre veritats absolutes sobre com s'ha de criar un fill. Sempre he pensat que cadascú ho fa com vol, o més ben dit com pot (jo faig coses que d'entrada no volia fer) i com diu ma mare qui fa el que pot no està obligat a més. Només vaig llegir un llibre d'aquests gurús. Bé, el vaig começar. Una amiga em va regalar "Bésame mucho" del Carlos González i no vaig poder amb ell. La biòloga que duc dins es va rebel·lar amb que ens comparés amb llops (sempre he odiat els documentals que "humanitzen" els animals) així que el vaig deixar. Va aconseguir caure'm milor quan va defensar l'ús de les vacunes, però allò dels llops seguia en el meu subconscient.

És per això que vaig començar a llegir el post de la Núria amb una certa recança. A veure amb quines veritats ens ve aquest home ara. Però amb moltes de les frases m'hi sentia identificada. No m'estava descobrint el món, però si que posava en paraules obvietats que precisament per ser tan obvies de vegades les obviem.

Per què es considera malcriar agafar en braços una criatura? malcriar és dir a tot que si, cedir a tots els capricis, no ensenyar el valor de les coses, però agafar en braços? és que només que sigui per l'egoïsme matern de tenir aquella coseta dolça ben aprop, olorar-lo, tocar-lo ja val la pena! I respecte el vincle afectiu entre pares i fills és impressionant! Quan renyo a les meves filles i ploren ho fan sobretot per por, per por a que no les estimi com abans. Quan me'n vaig adonar em va fer mal el cor i ara segueixo renyant-les, però després els deixo clar que les estimo igual que abans. De fet és per això que les renyo!

Però el punt que m'ha guanyat és respecte a la independència dels nens. A aquesta mania que hi ha de que els nens ho facin tot depressa, que s'espavilin sols ben aviat, abans del que ho havíem fet nosaltres. Crec que tot té el seu ritme. Tampoc crec que un nen de 6 anys no es pugui vestir sol ni anar sol al lavabo, però no m'agrada aquest "el meu ja fa això, això i allò altre", ni aquesta competició per veure quin après abans a fer això o allò. Ja tindran temps, i si no ho fan ara ja ho faran d'aqui uns mesos o d'aqui uns anys. Serà per temps...

8 comentaris:

  1. Jo he canviat força des que sóc mare. Abans de ser-ho vaig començar a llegir el llibre i també era molt crítica. Però ara sempre que llegeixo coses d'en Gonzalez m'agraden i estic amb tu en tot el que dius. M'agrada molt la frase del post de la Núria on diu allò d'escoltar-los sempre, encara que sigui per dir-los que no.
    Molt amor, respecte i autonomia, però autonomia és sinònim de confiança i per que tinguin confiança han de saber-se estimats. Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, exacte, seran més autònoms si tenen confiança en ells mateixos i per això s'han de saber estimats. Per això et vaig posar al post que la meva recomanació és no deixar de dir ni demostrar mai com els estimes!

      Elimina
  2. Jo reconec que m'he relaxat amb el temps. Quan va néixer l'Andreu estava molt més amoïnada per si feia o no feia que no pas ara. He après que cada nen té el seu ritme i que eś molt important respectar-lo perquè puguin créixer d'una manera "sana". Tenir el seu espai i saber que els pares som allà sempre que ens necessiten és la nostra manera d'ajudar-los a ser feliços i si et pares a pensar, no és pas tant, oi?

    Reconec que el post de la Núria m'ha agradat tot i que aquest home i l'Estivill em continuen fent força por :-P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, que quan ens busquin ens trobin. Ja ja ja si noia, això de que algú pugui tenir (o digui que té) la veritat fa por!

      Elimina
  3. A mi el Carlos González sempre m'ha agradat. Diu coses molt obvies, pero que a vegades les mares necessitem que ens diguin, sobretot per contrarestar la quantitat de gent que infla el cap dient que deixe'm d'agafar-los en braços, que prou ja de popa, que a veure si dormen sols.. El González dóna un gran contrapunt a tot això.

    I sobre lo de la pressa en fer coses, molt d'acord amb el que dius! Quan som grans ningú ens pregunta quan ens va sortir la primera dent ni quan vam menjar per primer cop costella de xai! No són coses que surtin pas al CV!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja et dic, no el vaig llegir i em feia enrera que la gent te'l volgúes vendre tant. Però potser si que de tant en tant ens cal algú que doni veu als nostres instints, perque de fet agafar les criatures no és més que respondre a l'instint.

      Jo és que odïo les presses!!!

      Elimina
  4. Jo tampoc crec en les veritats absolutes. Penso que cadascú se'n surt de la millor manera possible, com millor sap, ja que partim de la base que tothom volem el millor pels nostres fills.

    De totes maneres, he de reconèixer que uns anys enrere veia les coses diferents a com les veig ara, i tot i que no em considero una fidel seguidora d'en Carlos González, sí que veig que cada dia m'acosto més a la seva manera de pensar.

    ResponElimina
  5. tenir una petita guia no sempre es dolent. Que la guia sigui el teu decaleg de cada dia si. Compartir punts de vista, llegir-ne de diferents, a tots i totes ens ha d'enriquir. Tenir criteri propi i sentit comú la base de tot. Jo sempre dic que els nens africans son els que més somriuen.. es pasen minim 3 anys enganxats al cos de la mare... per alguna cosa deu ser no????

    ResponElimina