dissabte, 3 de novembre de 2012

El país que jo vull




Quan era jove (més jove ;)) jo era independentista. No em sentia espanyola, únicament catalana, i no m'agradava que el meu país no tingués un estat propi, ni que la meva llengua es trobés en inferioritat. Amb els anys, i sobretot amb el veure món, les meves prioritats han anat canviant. Ara poso per davant viure en un país on els drets socials que tant han costat d'assolir es mantinguin i arribin a tothom. On l'educació pública es potenciï, la sanitat sigui un dret de tots els ciutadans, tothom pugui accedir a un treball digne i aquest es vegi recompensat.

Darrerament la situació ha dut a la gent a demanar per diferents motius la independència de Catalunya. Molts d'ells per les raons que jo deia abans. Però tinc tota la sensació que els polítics estan manipulant aquest sentiment. Que les properes eleccions seran més un referèndum sobre independència si o no, que no pas un debat sobre el país que volem. Ningú parla sobre les retallades en educació i en sanitat. I quan se'n parla ja hi ha veus que s'encarreguen de callar-ho. Sembla que amb la independència tot es solucionarà. I sincerament ho dubto.

És per això que cada cop estic més desenganyada. No veig una proposta de país que em motivi. Només veig demagògia i com els partits tracten de captar votants venent fum. Sembla que cada cop ho tinc més difícil a l'hora de triar a qui votar...

7 comentaris:

  1. Totalment d'acord en tot el que dius.

    Jo he estat abstencionista habitual i no crec en els sistema polític tal i com està muntat avui en dia. No crec en això d'anar a votar cada quatre anys. Però he de dir que si jo pogués votar aquestes eleccions votaria la CUP. Perquè són dels meus. Conec a la gent que hi ha darrera i el candidat és una persona digna de la meva confiança, sens dubte...

    Us passo un enllaç d'una entrevista, per que hi feu una ullada...

    http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/entrevista_david_fernandez_eleccions_25n_90158.php

    Apa, ja he fet el peu discursillo.

    No m'agrada massa parlar de política "de partits", i sobretot no m'agrada intentar convèncer a ningú de res.

    Però ja que t'hi has posat us dic la meva opinió, per una vegada i sense que serveixi de precedent... :P

    ResponElimina
  2. Jo també em sento molt identificada amb el que dius.
    Veig l'euforia nacionalista i m'hi sento en part identificada, però també m'agradaria que es parlés més de les coses que realment importen. com les que dius.
    Jo el que tinc clar és que vull viure en un país millor, no en el mateix amb un altre nom.
    Però no sóc massa optimista al respecte...

    ResponElimina
  3. A mi em passa que ja no em crec cap polític. Els veig a tots com uns lladres que en quant pugen al poder s'omplen les butxaques.

    Això d'en Mas... Aquest faria el que fos per tal de quedar ben gravat per a la posteritat. El veig un egocèntric de por!

    A banda d'això a mi m'encantaria poder veure Catalunya Independent però tens raó que el primer que caldria fer és canviar les coses i avui per avui està la cosa molt complicada.

    ResponElimina
  4. A mi també m'agradaria un país com el que descrius, però amb aquesta colla de "mangantes" ho veig molt díficil. Estic molt desenganyada de la política, ho tenen tot fet a la seva mida...

    Jo no he estat mai extremista, fins no fa gaire pensava que tots els extrems són dolents, però d'un temps cap a aquí m'encantaria que el nostre país fos un estat propi, lluny de la caspositat que l'envolta ara, sense que ens menyspreïn, ni ens insultin, ni se'n enriguin a la nostra cara...

    Però repeteixo: veig difícil que, deixant de banda els nacionalismes, conseguim un país com el que ens agradaria.

    ResponElimina
  5. Totalment d'acord, Miraska, això és una cortina de fum. I de ben segur que l'endemà de guanyar les el·leccions ens retallaran el sou una mica més...amb il·lusió!

    ResponElimina
  6. No se, no se... Jo no soc gaire de partits, la veritat i estic d'acord en que perdre els drets es un gran problema... però el fet que un partit s'hagi arremangat i escolti al poble (jo vaig ser-hi el 11 de set com tans d'altres) per mi es una gran passa. No es moment de color politic, es moment de definir si volem seguir sols o acompanyats... i per això tenim molts partits per votar. Que el poder esta en mans dels diners ja ho sabem.Els politics no ens representen, de fet no poden! els manipuladors i especuladors continuen... així es el nostre mon. Per això, ara que tenim una il·lusió escoltada, li hem de fer costat, des de el color que més ens agradi.

    ResponElimina
  7. Jo també hi estic d'acord. I enfadada amb tota la manipulació que s'està fent, perquè tot plegat serà un gran desengany pels catalans.

    una abraçada

    ResponElimina