Soc queca!

Ja fa dies que ho penso i ahir li vaig comentar a la Vivian. Fa un parell d'anys vaig llegir un llibre preciós que recomano sempre a tothom, Un milagro en equilibrio de la Lucía Etxebarria. És curiós perque sense dir-li jo abans, la Clara en va tenir la mateixa opinió, exacta, que jo: és com una abraçada! I això que jo no suporto a la Lucía Etxebarria, sempre que havia llegit alguna cosa seva pensava "que bé escriu aquesta noia i que poc m'importa el que explica". El cas és que el vaig llegir a Hallstatt, quan recollia dades i estava sola amb un professor suec obsessiu compulsiu i aquest llibre era com si algú estimat m'estigués abraçant i explicant-me una història.

Bé, a lo que anava. Al començament del llibre, després d'una explicació del què és la oxitocina, fa referència a la seva filla acabada de néixer (tot el llibre està explicat a ella) i li diu: "...y te voy advirtiendo, querida, queridísima, juguetito mío, bomboncito de licor con guinda, luz de donde el sol la toma, y, ya de paso, de todos los flexos eléctricos de esta casa, incluyendo éste bajo el que escribo aprovechando tu sueño que es mi tranquilidad y mi reposo y el único momento que tengo para mí..." Quan vaig llegir això vaig pensar "Per déu, quina cosa més queca!!!!" Doncs bé, resulta que jo ara també soc queca!!! a les meves nenes no paro de dir-los vida, amor, guapississima, coseta de la mama, coseta dolça... vamos, que no els dic bombonet de licor perque no m'agraden! Ai senyor, com ens hem de veure! deu ser per això que parla de la oxitocina quan comença el llibre...