Papilles... puaj!

Sí, soc una mare desnaturalitzada! em fa fàstic la llet i em fa fàstic la papilla!!! no sabeu els esforços que faig per no vomitar cada cop que netejo els biberons si hi ha quedat llet (que és el més habitual). I ara amb les papilles igual: m'encanten les fruites, però triturades em fan molta angúnia. Potser és per això que a les nenes els està costant, perquè m'ho noten. Perque no s'entén massa que, tret del primer dia, que va ser bastant desastre, els dies que hi ha hagut en Víctor i els n'ha donat ell tot hagi anat bé, i els dies que hem estat soles haguem acabat les tres plorant.

Això d'anar evolucionant (en aquest cas amb l'alimentació) per una banda és molt gratificant, veus com cada dia mengen més, van creixent, fan coses noves, etc. Però per una altra a mi m'altera moltíssim! em causa molt d'stress perque no sé si me'n sortiré, si ho faré bé, si menjaran prou o es quedaran amb gana... Vaja, que se'm fa una muntanya! M'acostuma a passar amb molts canvis, probablement degut a la meva inseguretat (si no la coneixieu us la presento), que sempre em fa pensar que no faré res bé. 

Si ens hi parem a pensar, però, i aconseguim relativitzar, veiem que no n'hi ha per tant, que segurament d'aqui a un mes estaran menjant la mar de bé amb cullera i ni ens en recordarem de tot això (bé, ho recordarem per les fotos i els vídeos, vídeos que els passaré quan siguin grans i em portin els nòvios a casa, com a venjança...). El que passa és que en aquests moments és difícil para a pensar, els plors, els crits i l'extensió de papilla per tot arreu t'ho impedeixen. Només pots seguir endavant, calmar-les i netejar-ho tot. Quan dormin ja hi pensaré!