divendres, 4 de juliol de 2008

Records

Ahir vaig anar a l'Hospital de Barcelona i vaig pujar a neonats, a la 8ª planta. Allà és on van estar ingressades durant 15 dies les meves filles per baix pes en néixer. La veritat és que només sortir de l'ascensor se'm va posar la pell de gallina. Penseu que cada 3 hores pujàvem a donar de menjar a les nenes i ens passàvem allà una hora amb elles.

Vaig acostar-me a les finestres per les que es veu als nadons i vaig haver de marxar corrents, em van venir ganes de plorar i no volia que les mares em veiessin. Em van venir al cap un munt de records: la primera vegada que vaig poder agafar-les el dia després de parir, les vegades que em venia plorera perque la Erinn no menjava i no augmentava prou de pes, les converses amb els altres pares, amb les infermeres, ... I sobretot el moment per mi més dur. Portàvem ja una setmana quan s'esperava el part d'unes bessones molt prematures. Vem xerrar amb el pare (la mare estava ingressada) i estava molt emocionat. Les nenes van néixer amb molts problemes i van morir, una el dia del part i l'altra l'endemà. Per mi no hi va haver moment pitjor que veure a aquella mare com anava a despedir-se de les nenes.

També vaig veure als pares de la Mia, una altra nena que va coincidir amb les nostres a neonats. La nena està guapíssima! anava a revisió i feia molt de goig. Em van dir que de les altres parelles de bessones que hi havia quan hi érem nosaltres, a totes dues havia mort una de les nenes: la C. per la operació de cor i la J. perque no acabava d'anar bé.

Sé que aquest és un post trist, però la vida també és així, tenim alegries, però també tristeses. Des d'ahir que no deixo de pensar en la sort que tinc de que les meves nenes estiguin sanes i només tinguessin problemes de pes. Juro que no em tornaré a queixar!

3 comentaris:

  1. Ayy nena si es que no deberiamos quejarnos de nada y dar gracias por nuestras preciosas niñas. Tu sabes mi historia con Jana y cuando a veces no duerme bien, yo tengo sueño, me despespero y pienso porque me daria por tener otra con los bien que estaba yo con una...inmediatamente recuerdo por lo que pasé y lo sana que está mi niña, me arrepiento y digo que no lo pensaré más...hasta la próxima vez que esté de los nervios!!

    ResponElimina
  2. Ja t'he dit q no pots signar això del pes pq segur q et tornes a queixar i es que la vida és així...Recordem les coses dolentes però molt sovint ens oblidem d'aquelles per les quals hem de donar les gràcies dia a dia. I tenir uns fills sans és una d'elles :-)

    ResponElimina
  3. Aix nena, quina plorera... snif... jo ara miro a la Lila i penso que no podria viure sense ella i es que son el MES important de la nostra vida!

    ResponElimina