dijous, 27 de gener de 2011

Canvi d'escola


Aquest any toca un gran canvi. De l'escola bressol passem a l'escola d'infantil i primària. Les gatxans fa temps que en parlen. De fet des del setembre quan van veure que una bona part dels companys de classe ja no hi eren perque ja anaven a l'escola dels grans. Nosaltres no en parlàvem gaire: era un fet que estava allà però teníem temps de sobres de pensar-hi.

Però el temps passa volant i ja ha arribat el moment. Ahir vem tenir la jornada de portes obertes de l'escola del poble. Si, al nostre poble només hi ha una escola, de manera que la pre-inscripció és ja de fet la matrícula. Tenim clar que les gatxans aniran a l'escola del poble, i no només per la nostra comoditat (8 minuts caminant des de casa ahir jo sola; amb elles uns 15-20 minuts anant bé). Volem que es relacionin amb el que serà el seu ambient i per tant no té lògica dur-les a una escola a Barcelona o a una altra població. A més aquests dies hem anat fent preguntes a veïns, amics, mestres i familiars i sembla que l'escola va força bé, els nens estan contents i els pares també. Treballen molt en grups reduïts, hi ha força oferta d'extraescolars (que a més les tria i gestiona l'AMPA) i la diversitat cultural que es troben a la classe és la que més endavant es trobaran al poble i, en general, a la vida.

Però, com no podia ser d'una altra manera, la meva condició de cagadubtes ha aparegut de nou: i si no hem mirat prou bé? i si hi ha millors opcions que no hem ni tingut en compte? i si no estem fent el millor per elles? Ens agradi o no el món és cada cop més competitiu i potser seria millor una escola amb un projecte curricular més complert. Però és això el que realment volem? Volem que les nostres filles aprenguin japonès amb 4 anys i als 6 ja toquin dos instruments musicals o volem que aprenguin a valorar i viure la diversitat del seu entorn i tot el demés ja els anirà arribant amb el temps? Si, tots som molt progres i kumbes fins que ens toca a nosaltres triar i pensar si realment estem fent el millor.

Sort que en Vic ja m'ha posat de peus a terra i m'ha fet valorar la importància de triar democràticament el nom de la classe i cuidar un hort de pastanagues als 3 anys! Què faria jo sense ell!



5 comentaris:

  1. L'elecció de l'escola és una cosa que posa nerviós a qualsevol. A més per molt que l'escola t'agradi després sempre queda pensar en quina mestra o quin mestre els tocarà, quins companys...

    Tot això tu ja ho tens resolt! La teves filles continuaran tenint molts dels companys que ja tenen, segurament les mestres seran també conegudes. Buf! Això ja és tota una garantia de moltes coses.Ja m'agradaria a mi tenir-ho també tot al sac i ben lligat.

    Lo del curriculum doncs va a persones... Hi ha gent que vol que els seus fills sàpiguen idiomes o aprenguin a tocar el violí amb 4 anys. A mi és que sempre m'ha agradat més l'ensenyament que té com a objectiu "aprendre a aprendre".

    M'agraden els horts, les sortides pel poble, els grups barrejats per segons quines activitats... De fet espero que l'Andreu entri en una escola considerada comunitat educativa i si ell vol tocar el piano, el violí o l'harpa doncs ja ho farà quan sigui més gran.

    De veritat que tens molta sort de poder dur a les teves filles a un lloc "familiar" i segur que els hi va molt bé!

    ResponElimina
  2. Sempre hi ha sorpreses a la vida, i avui la meva ha estat descobrir el teu bloc!
    I més encara quan he vist el temps que fa que hi escrius! Tinc lectura per dies!
    Jo també escric sobre maternitat (tot i que no hi "veig doble"!), i m'agrada molt compartir experiències amb d'altres mares!
    Si em vols visitar, seràs benvinguda:
    http://aprenentasermare.blogspot.com/
    A reveure!
    Onavis

    ResponElimina
  3. Hola ! jo també he descobert avui el teu blog, i per experiència pròpia (també hi veig doble, bé triple perquè tinc un fill 4 anys més gran) la complicitat i estimació de dues nenes bessones, tant entre elles com amb la mare (en aquest cas, jo) és tan gran que no hi ha paraules per explicar-la. En el meu cas també una és més ocurrent que l'altra, i recordant les pífies que feien de més menudes (ara ja tenen 15 anys) ens ho passem la mar de bé. I el dia a dia segueix essent genial (amb l'adaptació, és clar, a l'etapa de vida que tant elles com jo estem vivint). Gràcies pels teus escrits.

    ResponElimina
  4. Esther jo penso com tu, però de vegades em pregunto si no és per ignorància perque no conec res més. Que tu que n'has vist de tots colors hi estiguis a favor és un bon punt a favor!

    Onavis, Marisol benvingudes!!!!! ja sabeu, aquí em teniu per fer petar la xerradeta! Onavis ara et llegeixo! Marisol deu n'hi do 15 anys! quina por!!! ;) Si, jo de vegades em meravello de la relació que tinc amb elles i de la que tenen entre elles. Ja t'aniré demanant consell!!!!

    ResponElimina
  5. Aix, que es fan grans!!! :)

    Jo fa setmanes que penso en això... i més ara que ho "toco" de prop...
    Avui li deia a ma mare, que el dia que tingui fills, no donaré tanta importància a l'aparença de l'escola en les portes obertes, sino en com serà el dia a dia... La façana pot o no ser maca, però jo, per exempre sé on NO les portaria i sé el que NO vull.
    I com diueu tu i l'Esther, és ben cert que al poble i en l'entorn en el que viuen i amb els nens amb que es relacionen de ben segur que estaran genial, i més amb aquesta manera de fer...

    A mi no em serveix que un nen toqui el violí mentre fa un cub "rubick" amb 4 anys si hi ha moltes bases educatives, afectives i altres -ives que li manquen...

    Estic segura que tots quatre gaudireu i viureu aquesta escola!! ;) :*

    ResponElimina