Sant Jordi

Doncs ja ha passat! Va ser un molt bon Sant Jordi. Les gatxans van començar el dia anant a comprar roses a l'àvia i les tietes i insistint a preguntar quan tindrien elles les seves. Son pare els deia que les compraria a Barcelona, que a Papiol no hi havia roses roses (recordeu que l'Erinn la volia de color rosa, i us asseguro que no va ser un caprici passatger).

Vem baixar a Barcelona a passejar per la Rambla de Catalunya, amb l'esperança que no hi hauria aglomeracions (cap de setmana, setmana santa, amenaça de pluja...) però noi, estava a petar!!! Vem comprar tot de llibres a les peques (els nostres els compraríem més tard) i vem anar cap a "la cita".

La cita era de 12 a 14h a la parada de la llibreria infantil "Petit príncep". Hi vem arribar a les 12 i 10 i no la veiem per enlloc. Jo ja pensava que "aquest any tampoc" (els culés amb una certa edat estem (estàvem) acostumats a aquesta expressió...) fins que la veig veure saludant-me amb una rialla als llavis. Va ser un moment històric: feia més de dos anys que parlàvem via blogs (i des de fa poc també via facebook) però no ens havíem vist mai. Sembla que hagués de ser una sensació extranya: conèixer algú al qui ja coneixia sense coneixe'l, però en cap moment va ser-ho, ni extranya ni incòmoda ni res. Va ser una alegria! Vaig marxar d'allà amb l'alegria al cos i als llavis. En Vic ja havia comprat unes roses precioses que van posar la cirereta al moment. La de l'Erinn, rosa.

Gràcies Anna! va ser un moment fantàstic! Veure't i veure com te n'alegraves!

P.D. Els llibres de les peques són a la foto. Els nostres: "El fin de una época", l'assaig sobre periodisme de l'Iñaki Gabilondo per en Vic, i "El camí fosc" de l'Asa Larsson per mi (aquest segur que l'acabo en 3 dies!).

Temps era temps...

En Vic i jo ens vem conèixer en un grup de ball irlandès. A mi m'encanta ballar i allà vaig trobar una manera nova de fer-ho, en grup, divertida i escoltant bona música. D'aquella època queden uns quants vestits (algun de gust dubtós), una bona colla de CDs i fotos i un grup d'amics. No els veig tant com m'agradaria, però no hem perdut el contacte.

D'aquests amics avui parlo de la M. Quan la M balla el món es para. És delicada com una papallona i alhora té força i alegria, es nota que disfruta el ball, i transmet aquesta alegria a qui la veu. I és que la M, sota la seva aparença fràgil és un tros de dona, amb prou empenta per canviar el món. Té un blog, tot i que no hi escriu gaire sovint, però gràcies a ell he pogut conèixer-la millor, i el que he llegit m'ha agradat molt.

La seva parella forma part d'un grup de música d'arrel celta, els Dealan. Toquen de meravella. I aquest dijous presenten el seu darrer disc al Centre Artesà Tradicionarius de Barcelona a les 21.30. Si podeu i voleu passar-hi us ho recomano fermament!

Ja arriba Sant Jordi!

Ja arriba Sant Jordi! A casa l'esperem amb candeletes.

Per una banda coincideix amb setmana santa, és a dir, quatre dies de festa per tota la família (jo estic de vacances tota la setmana, però jo sola amb les gatxans no és festa).

Per altra banda a l'escola bressol han parlat molt de Sant Jordi, han vist la llegenda, han fabricat espases pel dia que cel·lebraran la diada (suposo que dimarts que ve), i les gatxans ja fa dies que tenen ganes de Sant Jordi. A més saben que anirem a Barcelona a mirar (i comprar) contes i sobretot que el pare els regalarà una rosa "perque nosaltres som les seves princeses". Si, el tema princeses comença a entrar amb força a casa, tot i haver-lo evitat tant com hem pogut. El fet que tres de les cinc companyes de classe de la seva edat vagin carregades de rosa (i alguna amb corona inclosa), portin motxiles amb les princeses de Disney i en sàpiguen tots els noms no ha ajudat gaire...

Encara no sabem quins contes comprarem. El cap de setmana del 9-10 vem anar al Món llibre amb elles i vem estar mirant llibres i contes. La veritat és que tinc molta enveja de les gatxans! jo de tan petita recordo només els contes per començar a llegir de la Galera. Si, aquells prims. N'hi havia un precisament de Sant Jordi que a l'escola bressol on vaig anar era el "més avançat" i sempre estava molt sol·licitat entre els més grans. Però ara els llibres per nens de 3 anys són una passada! Històries xulíssimes i il·lustracions precioses.

Al Món llibre vem veure la Cristina Sardà, il·lustradora dels contes de "la vaca Plis Plau" explicant contes. Les gatxans van quedar fascinades amb ella. En acabar vem anar a comprar-ne dues històries i les hi vem dur perque ens les dediqués. L'Erinn sempre és molt tímida amb els desconeguts, però el fet d'haver tingut aquesta noia davant durant 45 minuts explicant-li un conte suposo que va fer que la considerés coneguda i, fins i tot, amiga, perque de seguida va començar a xerrar amb ella i a demanar-li que li dibuixés una vaca i un drac al seu llibre. I això és el que vull. No puc fer que a les meves filles els agradi llegir, que trobin fascinant una història fins al punt de no dormir fins acabar-la. Però si que puc acostar-les als llibres, que els tinguin com una part normal del seu dia a dia i que vegin els escriptors, dibuixants, comiqueros, etc com algú proper i fins i tot amic.

Per Sant Jordi passejarem per Barcelona i comprarem llibres i contes. I dues roses per les princeses.

Què vols que siguin de grans?

Avui la Kira Permanyer ha penjat un post preciós al seu blog. M'encanta el què escriu i com escriu. Em fa riure, crec que tenim un sentit de l'humor molt semblant, i m'hi sento no identificada, identificadíssima! Però avui no m'ha fet riure. M'ha fet emocionar i pensar. Pensar en el futur de les gatxans.

De vegades penso en com seran de grans. Els anirà bé a la vida? Aquests dies amb el tema de les escoles hi he pensat sovint. Si, soc una cagadubtes, i encara estic amb la inquietud de si hem fet bé d'inscriure-les a l'escola o hauríem d'haver mirat més. Però per sobre de si els anirà bé a l'escola o en la professió que triin, el que desitjo és que siguin felices! que disfrutin de cada moment, que s'emocionin, que riguin, que plorin, que no siguin indiferents, que tinguin emocions i les expressin. Que visquin la vida! Vaja, que segueixin com fins ara!

El viatge

Avui amb les gatxans hem anat en tren a Barcelona. Normalment baixem en cotxe ja que em resulta més còmode), però feia dies que m'ho demanaven (hem anat a buscar a en Vic vàries vegades a l'estació i claro...) i avui ho hem fet.

Sort que ja anava mentalitzada i carregada de paciència (mentre tornava de la feina he intentat relaxar-me: "soc una mare pacieeeeent, soc una mare pacieeeeent... res pot alteraaaaar-me", tot i que la veueta interior em deia: "estàs booooooooja!!!!"). Dic que sort que anava mentalitzada, perque les coses no han començat precisament bé: a l'estació, el senyor que ven els bitllets (i s'encarrega del bar) estava feienjant a la cuina i ha trigat un segle a sortir. A més, ha insistit a parlar amb les gatxans preguntant-los si coneixien a un tal Alex que anava l'any passat a l'escola bressol... Senyor!!!! que tenen 3 anys!!!! no tenen encara tanta memòria!!! Resultat: hem acabat perdent el tren. Au, espereu 15 minuts fins al següent, que per més inri ve amb 15 minuts més de retard...

Ara, ha valgut la pena!!! al tren m'ho he passat casi millor jo que elles! s'han passat l'estona preguntant i xerrant. La gent es pixava! "Mama, perque duu els pantalons trencats aquest noi?", "Mama, que porta aquesta noia a les orelles?", "Mama, aquesta noia és fosca", "Mama, com duu els cabells aquesta noia? com es que els porta mullats?" "Mama, a casa em deixaràs uns auriculars (després d'explicar què duia la noia a les orelles) i em posaras un clip per estar guapa com aquesta noia?". Evidentment, tot això assenyalant, no vaya a ser que la gent no sàpiga de qui parlen! Lo dicho: divertidíssim!!!!! Repetirem!

Ens en sortirem?

Quan va començar la crisi, era algo que m'afectava molt de rebot. Bàsicament semblava que el tema anava amb la construcció. Més endavant i cada cop més sabia d'amics i coneguts que s'havien vist afectats directa o indirectament. Però ara ja fa temps que començo a estar espantada i jo, optimista de mena, cada cop soc més i més pessimista. I no només amb si l'estat del benestar podrà mantenir-se, sino amb si realment el país sortirà del sofà i es podrà recuperar.

43 milions d'aturats, retallades del 20% en la inversió a la Universitat, un ERE de 50 persones a un hospital de Barcelona, 5.000 mestres interins que poden quedar-se sense feina, sous que es paguen a terminis si s'arriben a pagar, contractes de mes en mes amb reduccions de sou increïbles... el pitjor és que aquestes retallades més sonades son en sanitat i educació, els dos pilars d'aquest estat del benestar que intentem salvar. Si, és on hi ha les majors despeses, però tots ens en beneficiem. Per tant, tots en sortiem perdent.