Quan va començar la crisi, era algo que m'afectava molt de rebot. Bàsicament semblava que el tema anava amb la construcció. Més endavant i cada cop més sabia d'amics i coneguts que s'havien vist afectats directa o indirectament. Però ara ja fa temps que començo a estar espantada i jo, optimista de mena, cada cop soc més i més pessimista. I no només amb si l'estat del benestar podrà mantenir-se, sino amb si realment el país sortirà del sofà i es podrà recuperar.
43 milions d'aturats, retallades del 20% en la inversió a la Universitat, un ERE de 50 persones a un hospital de Barcelona, 5.000 mestres interins que poden quedar-se sense feina, sous que es paguen a terminis si s'arriben a pagar, contractes de mes en mes amb reduccions de sou increïbles... el pitjor és que aquestes retallades més sonades son en sanitat i educació, els dos pilars d'aquest estat del benestar que intentem salvar. Si, és on hi ha les majors despeses, però tots ens en beneficiem. Per tant, tots en sortiem perdent.
Jo la veritat és que estic molt espantada. Crec que molt aviat em quedaré sense feina i a més sense atur perquè clar, sóc una estranya persona que ha decidit quedar-se amb el seu fill per uns mesos en comptes d'anar a treballar.
ResponEliminaFins ara també creia que la cosa no anava amb mi o almenys no directament però tot s'està posant molt malament.
I estic indignada i ja no com a professional sinó també com a persona i com a mare. Estic pagant 100 i pico euros al mes per poder tenir una sanitat com cal i tinc un fill que encara no sé ni a quina escola anirà ja que ha quedat fora d'una escola com altres 30 i algo nens.
Em sembla mentida que les coses estiguin com estan i encara hi hagi polítics que s'omplen les butxaques, institucions com l'església que manté persones que no foten l'ou, que es mantingui tota una família reial que no serveix per a res o que es donin sous vitalicis a ex-presidents que ara ja no fan absolutament res (i en el seu moment alguns tampoc).
Sóc catalana, m'estimo el meu país però hi ha dies que agafaria la maleta i marxaria!
Tens tota la raó del mon. La cosa, que al principi semblava no anava amb una, ara espanta. Espanta la perdua del benestar, però el que més espanta es que no es veu amb data de caducitat. I molts dels responsables (capital privat de banc i caixes) es veuran recolçats amb capital public, elevant l'endeutament del pais i deixant-lo en calces davant de la inversió extrangera... I ningú demana dimissions ni responsabilitats als caps de les entitats financeres. Un lobby amb massa poder, crec jo.
ResponEliminaPersonalment.. crec que ens en sortirem. Mireia, apel•lo amb això la teva condició optimista. Penso que hi ha dues coses bàsiques que cal canviar per tirar endavant: Uns bons gestors politics, als qui hauríem d’exigir formació tant o més del que s´exigeix a qualsevol professional. I, una readaptació lògica i realista del nostre “modus vivendi”. I les dues coses hauran d’acabar passant per nassos, perquè les circumstancies ens hi portaran. Res, a intentar sobreviure mentrestant. Una abraçadeta.
ResponEliminaPotser si Anna, m'imagino que tard o d'hora tot anirà normalitzant-se, el que passa és que crec que serà més tard que d'hora... Estic amb la Kira en que la societat ha tendit a donar massa importància a determinats lobby i quan aquests l'han cagat ens hem enfonsat tots darrera seu.
ResponEliminaEl problema que veig és que l'estat del benestar se n'està anant en orris pels dos pilars principals: sanitat i educació, quan les retallades es podrien fer majoritàriament en d'altres sectors.