Me llaman la desaparessida...

...cantava en masculí en Manu Chao. I així em sento, com la desapareguda. A la Universitat anem fent feina: preparem les classes, investiguem, fem tasques burocràtiques (de vegades més de les que ens tocarien) i quan tenim classes les donem. Dic quan tenim classes perque un professor a jornada complerta ha de fer 240 hores de classe a l'any. Si feu números veureu que no és molt. Però quan tens classe, tens classe, no pots estar per gaire cosa més. I això és el que m'ha passat.

Aquest any (ja tocava) hem intentat que tots els professors tinguéssim una part de teoria. Normalment les classes es trien per ordre d'antiguitat i als més joves sempre ens tocava fer pràctiques. Aquest any hem pogut fer teoria tots i a mi em va "tocar" una asignatura de màster que m'havia de preparar de 0. Ha anat molt bé, he disfrutat molt i he après molt, però he tingut molt feina i he quedat esgotada. Fins al punt que ni llegia blogs ni escribia el meu. Anava veient que renovaveu posts, que n'apareixien de nous i pensava "quan tingui un moment me'l miro". Però el moment no arribava mai.

Ara ja he acabat classes, he corregit els treballs, i només em falta posar les notes. I em falta llegir totes les finestres que tinc obertes a la barra del navegador i posar-me al dia!

Per altra banda, l'època de classes a mi també em suposa un problema familiar. Aquest cop l'horari era de 3 a 6 de la tarda (més un dia de 6 a 7 i un de 3 a 8). És a dir, vaig aturar les tardes de fer de mama. "Sort" que el meu marit segueix sense feina i se'n va poder fer càrrec. Però igualment es va donar el fenòmen "la mare ha desaparegut de les nostres vides" per tercer any consecutiu. Plors per anar a l'escola, mamitis desfermada, rebel·lia a tope... I la meva sensació de "mala mare". Sort que no dura massa i tot torna al seu lloc habitual. Fins el proper semestre...