Des que estava embarassada, en saber que esperava o tenia bessones, tothom responia el mateix "buff, quina feinada!". Fins i tot una parella amb bessons, un dia al mercat em van pintar això de ser pares de bessons com el pitjor que li podia passar a un després de la malària. En aquest cas el meu marit i jo ens vem mirar i amb aquella innocència de l'ignorant ens vem dir "exageren! a nosaltres no ens passarà!". I si, jo sempre pensava que exageraven. I de fet la feina que donen els bessons al començament no és el doble de la que pot comportar un nen: quan fas papilla en fas per dos, quan banyes en banyes dos, quan agafes una nena de la mà també agafes l'altra. Sempre deia que per mi era més feina tenir dues criatures que es portessin poc temps i que anessin a diferents ritmes.
He dit "deia". Si, "deia" perque ara ja no n'estic tan segura. No és que amb els 4 anys la feina s'hagi doblat de sobte. No. Però si que psicològicament és dur conviure amb dues nenes que tenen les mateixes necessitats d'atenció alhora, i a més d'atenció individualitzada. M'explico. Darrerament (ja fa temps, però s'ha anat accentuant), les nenes em busquen per explicar-me coses, perque els n'expliqui jo o perque les ajudi amb alguna cosa. Sempre alhora, sempre igual i sempre pensant que són persones diferents i que volen coses diferents. I és força esquizofrènic! Jo ja dic "espera a que acabi ta germana" però la paciència no és la seva principal virtut. Així que ara si que ho dic, i amb totes les lletres, tenir bessons és dur, és molt cansat, el doble que tenir un nen sol o que tenir dos nens de diferents edats.
Ara, també és el doble de divertit!
Si noia, és més díficil dos que un, això segur!!!Jo en plena etapa "terribles dos" i després d'una tarda a punt de picar a la porta del veí a veure si se la quedaven, ni m'imagino això mateix per duplicat!! brrr...petons!!
ResponEliminaDoncs jo no estic tan segura, eh? Potser m'agafa el teu post en una mala temporada però jo crec que tenir dos que es portin poc és igual d'estressant. Vaja, a mi ara mateix em sembla un autèntic malson!
ResponEliminaIntentar satisfer les necessitats d'un nen de quatre anys que sembla un pre-adolescent i un bebè de dinou mesos que no para ni dormint és esgotador!
Jo també penso com l'Esther, és més, no crec pas que sigui qüestió de bessons, simplement és que has d'atendre a dues personetes a l'hora. Penso que és igual d'esgotador que siguin d'edats diferents perquè igualment et reclamen els dos, a la mateixa vegada i AMB ASSUMPTES DIFERENTS... jiji Atendre a tres encara és més esgotador, però com bé dius, és el triple de divertit!!
ResponEliminaAiiiiii, t'he animat? ;)
Petons!!!
Jo t'entenc a la perfecció... i m'has llegit el pensament, perquè t'he de confessar que fa mesos que tinc un post a mitges que es titula "És més fàcil tenir-ne un?". Fa temps que li dono voltes però hi ha tantes coses a explicar i sabent que... amb què faig la comparativa? Hi ha molts aspectes... però està clar que alguna vegada, per la raó que sigui m'he quedat només amb una de sola... sí, és més fàcil tenir-ne només un
ResponElimina;)
Petons!
Doncs jo penso que ha de ser dificilíssim tenir-ne dos de la mateixa edat! I que es portin poc temps també!
ResponEliminaA vegades ja no dóno a l'abast amb un, i molts cops penso "ostres, ara si en tingués dos no sé com m'ho faria!" :)
Jo no tinc experiència amb dos, i per tant a priori em sembla molt difícil, tant pel que fa als bessons com dos germans que es portin poc.
ResponEliminaSuposo que deu haver etapes en que és més fàcil una cosa i d'altres en que ho és l'altra. Però sens dubte, dos porten més feina que un segur!
Ben trobades! Esther i Ester no dic que no sigui difícil batallar amb dos (o tres!) de diferents edats, al contrari, sempre ho he vist complicadíssim! És que amb les dues normalment veia que podia bé i darrerament veig que l'esforç mental és brutal! Suposo que mica en mica han anat construint la seva personalitat i ara que ja la mostren plenament (i són tan diferents l'una de l'altra) em costa compaginar-les, m'és difícil atendre-les a les dues per igual i de manera diferent i individualitzada.
ResponEliminaHo sento, no sé explicar-ho millor. Veig que les dues tenen les mateixes necessitats al mateix moment, però que l'atenció ha de ser individual, i molts cops acabo boja!
Jo crec que cuidar varis nens petits a la vegada deu ser molt dur i tot depèn de l'ajuda amb la que podem comptar: marit, família, amics... perquè si al final ens ho hem de menjar nosaltres soletes, anem apanyades! Ho sento guapa, però estic en mig d'una crisis de varicel.la i ja jo toco!
ResponEliminaànims bonica que lo teu si que té mèrit! Una abraçada!
EliminaJo crec com la majoria: tenir-ne més d'un ja comporta moltissima feina, no fa falta que sigui bessonada... t'ho dic jo que tinc 3. Els dos primers anys tu dius que no, però jo t'admiro: doble bany, doble menjar, si un dorm i l'altre plora... buf!
ResponEliminaperò després, pel que dius, es igual que si no son bessons però tens més d'un. Fins i tot diria que en el teu cas es millor: les activitats dels meus fills no poden ser mai les mateixes: les de les grans no son pel petit, les del petit aburreixen a les grans... buf!