El primer cop que em va fer un dels seus comentaris em va molestar. No recordo de què parlàvem, si jo comentava alguna cosa de les nenes o les estàvem mirant mentre jugaven al parque, no ho recordo, però si recordo les seves paraules: "a tu el que et passa és que estàs enamorada de les teves filles". Les paraules no semblen ofensives, però el to amb el que ho va dir sí que ho era. O més que ofensiu era un retret, com si el que en realitat estava dent fos: "tu no tens criteri per opinar sobre les teves filles, estàs encegada per elles, en realitat són uns monstres. A tu et semblen meravelloses perquè encara tens les hormones revolucionades o alguna altra raó fisiològica que tu no saps però jo si". Però no vaig reaccionar. Vaig fer una rialleta i vaig dir "sí, i tant". Això va ser tot.
El segon cop no m'ho va dir a mi. Li va dir a una amiga però el seu to de veu no és precisament discret, així que ho vaig més o menys entendre. I també la resposta que va rebre. Les paraules no van ser aquestes però la ide era "s'estima més a l'Erinn que a la Maria". Li van respondre que no, que potser ho semblava pel caràcter de l'una i l'altra. Però em va doldre. Em va doldre molt perquè no és cert. Me les estimo igual. Ja vaig dir que igual però diferent. Potser no m'hauria d'importar, si no és veritat què importa el que pensin els demés. Però sí que em va importar. Jo se que m'estimo a les meves filles per igual. Les estimo igual, però diferent. L'Erinn sempre ha estat molt més demandant, més insegura i sempre, des de petita ha demanat més atenció. La Maria és més independent i, tot i que té els seus punts de mamitis, no és una nena que busqui abraçades o petons (de fet molts cops s'eixuga si n'hi fan algun). I em molesta que algú pugui pensar que no me l'estimo o que me l'estimo menys que sa germana. Sobretot perquè em fa por que ho pugui arribar a pensar ella.
El feedback que donem als nostres petits es molt important perquè es el mirall en el que ells es miren ... Jo ho veig clar, ho pots dir mes Alt pero no mes clar guapa. Tu les estimes igual i elles aixi ho reben :-)
ResponEliminaGrgrgrg quina ràbia que fan aquest comentaris feridors... Totes nem d'aguantar de tant en tant :-/
Però, en serio, la gent com és! Quina mala baba. No m'estranya que et dolgués.
ResponEliminaLa gent es posa on no la demanen, i fa comentaris molt desafortunats!!
ResponEliminaNi cas!
Estimar-les igual però diferent, com dius, és el més normal del mon i necessàri, ja que cada nen té un caràcter diferent que requereix maneres de fer i d'estimar-los diferents!
Buf! Jo estic farta de sentir comentaris d'aquest tipus. Es veu que perquè el petit és ros amb els ulls verds (deu ser que els morenos amb ulls marrons som horribles) i més rialler és obligatori que me l'estimi més. Ni que els fills s'estimesin només per lo simpàtics que són o no!
ResponEliminaI tooootes les mares estem enamorades dels nostres fills. Faltaria més! La que no ho està és la que té el problema.
En fin, ja tens miss simpatia 2013 instal·lada al parc!
Gràcies noies. La veritat és que em va arribar a obsessionar i planetjar-me si potser tenia raó, però definitivament no. Se que les estimo per igual, més enllà de caràcters. I si noies, la gent de vegades es permet opinar d'una manera que sembla que només tingui ganes de fer mal.
ResponEliminaUna abraçada!