Maggie la gata

Al club de lectura del poble, aquest mes d'abril hem llegit "Una gata sobre un tejado de zinc" de'n Tennesse Williams. M'ho he passat molt i molt bé. M'agrada llegir teatre. Anar descobrint a través dels diàlegs com es va deslligant la història sense que ningú ho expliqui. I més amb uns personatges tan rics, amb tantes vessants, tan complexes.

La sessió del club de lectura va ser molt maca: una actriu va recitar una part de l'obra i després entre tots vem anar comentant les nostres impressions sobre el llibre, mentre en una pantalla es projectava sense veu la pel·lícula de'n Paul Newman. I és que és molt difícil en aquest cas deixar de banda la pel·lícula. Jo visualitzava els actors quan llegia, no podia evitar-ho. I això que fa dos o tres anys vaig veure l'obra de teatre al Lliure, però ni molt menys em va agradar com la pel·li. Vale que està suavitzada, que el tema de l'homosexualitat del personatge de'n Brick (en Paul Newman) gairebé ni s'insinua, que el pare resulta molt millor persona que en l'original, però realment està molt ben adaptada.

Reconec que he vist molts cops la pel·lícula. En Paul Newman és l'ídol de la meva mare i de retruc un dels meus. Quan la veia ho feia bàsicament per ell que aquí està especialment guapo. I és que ho era molt eh de guapo! i a més tenia carisma, no era un guapo soso, tenia encant. Però el llibre a qui m'ha fet admirar no és a ell sino a l'Elizabeth Taylor. I molt! Realment va saber captar l'esperit de la Maggie, va donar-li l'aire de desesperació, de sensualitat, d'egoïsme i de vulgaritat que té a l'obra. No era una actriu etèrea i sofisticada com la Grace Kelly. Tenia un punt animal, salvatge, terrenal, fins i tot vulgar, que a aquest personatge li anava perfecte. I el va brodar! Una Maggie que sabia el que volia (no es pot ser vella i pobra, o s'és una cosa o s'és altra) i lluitava per allò. Una gata que sabia com sortir-se'n fins i tot sobre una taulada de zinc calenta.