Hi ha però amigues especials, amb les que pots no compartir res en molts moments, però que continuen sent aquelles persones amb les que parles de tot, en la primera que penses quan et passa qualsevol cosa, encara que no us veieu gaire. Per mi aquesta amiga és la Vivian. És potser la única amiga amb la que m'hi he enfadat de debò, però potser també és la única a la que trobo a faltar si fa dies que no la veig o que no hi parlo (que darrerament és bastant sovint). Potser és perque vem coincidir en un moment molt important per totes dues, vem pendre una decisió similar alhora, i poder compartir aquella situació amb algú va ser una gran descàrrega. Però jo crec que és més que això. Que realment hi ha una similitud d'idees entre les dues que fa que coincidim més enllà de les situacions que poguem compartir.
Un dia vaig sentir Carmen Alborch que parlava de l'amistat femenina i de lo denostada que ha estat sempre. Sempre s'ha parlat de l'amistat masculina com l'amistat verdadera i de la femenina com una amistat plena de falsedat i envejes. Evidentment qui ha fet córrer aquest rumor ha estat un home. Coincideixo amb la Carmen Alborch en que l'amistat entre dones pot ser tan profunda, sincera i lleial com entre homes. Només cal veure'ns a nosaltres ;-)
Jo penso que les relacions d'amistad entre dones són molt més profundes que les que tenen els homes.
ResponEliminaEl cert és que a mida que va passant el temps es van quedant moltes persones pel camí i les que queden en són ben poques però aquestes poques són les de veritat i les que saps que, passi el que passi, mai no et fallaran.
(...) "-Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist ...
ResponElimina-No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar amb tu. No estic domesticada.
-Ah! perdona -va fer el petit príncep.
Però, després d'una reflexió, afegí: -Què vol dir «domesticar»?"
(...) "-És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir «crear lligams».
-Crear lligams?
-Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d'altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d'altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l'un de l'altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
-Començo a entendre -digué el petit príncep-"
(...) "-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s'assemblen i tots els homes s'assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà com assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. El teu me'n farà sortir, com una música. I després, mira! Veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden res. Que n'és, de trist, això. Però els teus cabells són color d'or. Serà meravellós quan m'hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. I m'agradarà la remor del vent entre el blat ...
La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:
-Si em vols fer el favor... domestica'm! -digué.
-Prou ho voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
-Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d'amics no n'hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'm.
-Què s'ha de fer? -digué el petit príncep.
-S'ha de ser molt pacient -respongué la guineu-. Primer t'asseuràs una mica lluny de mi, sobre l'herba. Jo et miraré de cua d'ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop ...
El petit príncep va tornar l'endemà.
-Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si véns, per exemple, a es quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor ... Calen ritus ..."
(...) "És així com el petit príncep domesticà la guineu. I quan fou hora de marxar:
-Tinc ganes de plorar! ... -digué la guineu.
-Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués ...
-És clar que sí -digué la guineu.
-Però et tocarà de plorar! -digué el petit príncep.
-I força -digué la guineu.
-Així no hi has guanyat res!
-Sí que hi he guanyat -digué la guineu, per allò del color del blat."
.... no es pot no fallar mai, ningú no és perfecte!
T'estim! ;)
i jo a tu!
ResponEliminaNena que maco el que has escrit... el meu millor amic es el Sergi, que ja ho era abans de ser res mes que amics!
ResponEliminaI es un home!
Nanit