dissabte, 26 de febrer del 2011

La feina o la vida?



Prometo no parlar més de llibres en una bona temporada, però aquest el tenia pendent!

Havia llegit articles de l'Eva Piquer, el seu blog des del criatures i fa molts anys que tinc pendent la seva novel·la "Una victòria diferent", així que vaig demanar-me "La feina o la vida" per reis. Des de llavors l'he estat llegint a estones, sobretot mentre les gatxans jugaven tranquiles. És a dir, a estonetes molt curtes. Es ideal per a això: petits articles que es llegeixen d'una esgarrapada i que, en general, provoquen un somriure. A més volia que les gatxans em veiessin llegir i aprenguessin a respectar-ho... diguem que me n'he sortit a mitges, però hi insistiré!

Bé, anem al tema. L'Eva Piquer és escriptora i periodista. I també es mare de quatre fills. I de vegades la combinació pot resultar explosiva. Sobretot si la probabilitat de que un fill es posi malalt es directament proporcional a la de que aquell dia tinguis una reunió inajornable. I qui diu una reunió, diu una classe, una entrevista, un viatge... Ser mares treballadores ja ho té això: una mena d'esquizofrènia que et fa volar amunt i avall fent malabars amb mil coses.

Sort que ella s'ho pren amb filosofia. I sobretot amb bon humor. Un bon humor amb una bona dosi de mala llet, vaja, del que a mi m'agrada. I potser per això el llibre a mi m'ha provocat una sensació de complicitat. Era com estar comentant amb una amiga els nostres dia a dia, com ens en sortim (perque com diuen els Manel, de vegades ens en sortim), com tirem la feina endavant (més o menys), com estem per les criatures (més o menys) i com la casa sembla un lloc on viure-hi (més o menys i sobretot gràcies a la senyora de fer feines). I des de la complicitat, des del saber-me entesa, jo he rigut molt. És per això que el recomano. I no només a les que sou mares o pares, també als que no i ni ganes. Passareu una bona estona!

Personalment em sento una privilegiada. Tinc una família fantàstica (tot i que envejo a l'Eva el tenir quatre fills) i una feina que m'agrada i que, tot i que en períodes puntuals pot semblar una bogeria, em permet una certa flexibilitat. I si, potser no puc sortir cada nit de festa i m'he de quedar a casa, bé preparant classes, bé fent rentadores. I vaig pel món arrossegant-me i amb unes ulleres de pam. Però no ho canvio per res del món! Bé, potser per unes vacances sense nenes i sense remordiments. Però això que no surti d'aquí...

4 comentaris:

  1. M'agrada que recomanis llibres, per mi pots seguir!!
    Vaig començar el del Cercas ahir, eres l'empenta que em faltava.
    I sobre l'Eva Piquer, jo també la segueixo i estic d'acord amb el que dius!!

    ResponElimina
  2. El poso a la llista si és que sóc capaç d'acabar "El símbol perdut" que el porto llegint des que me'l van portar els reis del 2010! (que triste).

    Mare meva! quatre fills. Buf, quasi no puc amb dos...

    ResponElimina
  3. m´ha encantat lo de les vacances sense nenes i sense remordiments.. perquè jo soc de les que "s'escapa de tant en tant amb el marit de cap de setmana (molt de tant en tant) però soc tan bleda que em sento super mega culpable.... hauré d'aprendre del teu consell! i em donen moltes ganes de comprar el llibre!!!! quan ho llegiré' això es un altre cantar.

    ResponElimina
  4. Onavis, a veure si t'agrada!

    Esther vinga ànims que ara al pis nou segur que llegeixes mes! ;)

    Kira nosaltres també marxem molt de tant (tant de tant en tant que acostuma a ser un cop l'any...) i se el que es sentir-se culpable! som unes bledes!!! Veuràs com t'encanta el llibre!

    ResponElimina