L'Onavis, des del seu blog ens ha explicat una iniciativa de la Fundació Reina Sofia, juntament amb l'Associació Nacional de l'Alzheimer i d'altres institucions: el banc dels records. Es tracta d'un banc virtual en el que tot aquell que vulgui pot emmagatzemar-hi algun record. D'aquesta manera es vol conscienciar a la gent de la necessitat d'avançar en la investigació per aturar aquesta malaltia. De no ser així, en els propers 40 anys més de 100 milions de persones poden perdre els seus records.
L'Onavis, a més, ens anima a deixar en el nostre blog algun(s) record que tinguem i que volguem preservar. Aquí van els meus:
1. Una tarda de pluja de quan tenia 6 anys. Jo era a escola i plovia molt, així que jo estava amoïnada perque no duia paraigües. En sortir per la porta vaig veure el meu pare. Ell no em venia mai a buscar, a aquella hora estava treballant a la granja, però aquell dia va venir amb un paraigües que a mi em va semblar enorme. Recordo que vem pujar al cotxe (era el Diane6 tronat que tenia per anar a la granja) i feia pudor. El meu pare anava brut, amb les botes enfangades. Però per mi era com un príncep amb un cavall blanc. He tingut, tinc i espero tenir molts moments fantàstics amb el meu pare, però aquest el recordo especialment: la sensació de sentir-me estimada i protegida que em va donar en aquell moment no l'oblidaré mai.
2. Una tarda de juliol en que tornava de colònies amb l'esplai. Jo devia tenir 12 anys. La meva mare m'esperava a la parada i recordo veure-la des de l'autocar. Duia un vestit nou que s'havia fet ella de color verd, marró, groc, amb un estampat tipus africà, i estava molt morena de pell. Recordo que vaig pensar que estava guapíssima! Encara té aquell vestit i quan se'l posa encara penso en lo guapa que és.
3. El darrer ja el vaig posar al blog fa un temps.
En tinc molts més, però em sembla excessiu posar-los tots i crec que la idea de 3 de l'Onavis és molt encertada. A més m'ha agradat centrar-me en els meus pares, ja que aquí al blog els tinc molt oblidats.
Sembla mentida com funciona la memòria i com tria allò que és important d'allò que no ho és.
Els millors records sempre van associats als que més estimem. Per molts records més!
ResponEliminaQue bonics...
ResponEliminaEl primer és super visual i el tercer molt emotiu!
De fet, aquest últim m'ha recordat una cosa que fa temps que et vull preguntar.... (si no és indiscreció!!)
I és que una vegada vaig llegir que algunes escoles separaren en classes diferents els bessons, ja des de ben petits. Em va semblar una mica estrany. Pel que m'ha semblat llegir en post teus anteriors, l'escola bressol on van les teves filles no separa per edats, per tant entenc que van juntes. Però m'agradaria saber que n'opines al respecte i si l'any vinent aniran a la mateixa classe.
És per curiositat!
Gràcies noies!
ResponEliminaOnavis no, a l'escola bressol no les separen. Quan van començar tenien un any i mig i ja em van dir que no ho feien, que són molt petites i que tenir la germana al costat els era molt positiu (de fet es van adaptar de seguida a l'escola). Jo crec que de tan petits és fomut: anar a l'escola és un gran canvi i si a sobre no tenen el seu germà encara més. La directora em va dir que mai ho feien, que tan petits era un stress molt bèstia.
L'any que ve, a l'"escola dels grans" si que les separaran, ja que és una escola de dues línies. Aquí tinc sentiments contraposats: per una banda crec que els pot ser positiu independeditzar-se i fer la seva. A més es veuran continuament (fan racons i barregen classes sovint) i la mestra que tenen ara sempre diu que quan hi va una de sola normalment la nena està més tranquila, que quan hi són les dues hi ha una competició a veure qui la fa més grossa i de vegades una contesta per l'altra, porta la veu cantant. Però per altra banda, no puc treure'm de sobre una certa por: se que d'entrada s'ho passaran malament, s'enyoraran i m'agradaria estalvair-los el patiment. Espero que quan facin el repartiment entre classes els hi posin amics a les dues i no me'n deixin una amb tot de desconeguts (crec que no passarà perque les mestres de l'escola bressol intervenen en la confecció de les classes de l'escola dels grans).
De totes maneres és un tema sobre el que m'agradaria que els pares hi tinguessim alguna cosa a dir, que vale, que l'escola tingués una filosofia, ens l'expliquessin, veiessim pros i contres i sobre aixo entre tots decidissim, pero que els pares també poguessim opinar. En el meu cas hi estic d'acord (amb recances), però si hagués estat a l'escola bressol m'hi hagués oposat.
Vaya rotllo t'he fomut eh!!!!
Aix, no hi ha res com aquests records de papes i mames "rescatadors"
ResponEliminaCaram quins records més macos... Ja es nota ja que t'estimes el papa. Quan vam anar a la granja vas tenir un detall (bé, més aviat va ser un gest) que m'ho va fer veure clarament :-)
ResponEliminaAins, a veure si em poso amb els meus perquè en tinc un de quan era molt molt molt i molt petita que m'encanta!
quin detall?????? ara m'has intrigat...
ResponEliminaGràcies per contestar-me!! M'ha agradat conèixer la teva opinió, com a "experta"! Sempre m'ha intrigat molt les relacions tan especials que es donen entre bessons.Jo, des de fora, també penso que a l'escola bressol haurien d'anar junts.
ResponEliminaJa ens explicaràs com els hi anirà l'any que ve!
Doncs com estava una mica "malito" li vas tocar el front per veure si tenia febre. Ho vas fer amb molta tendresa :-) És gairebé com quan li mires la temperatura a un fill jeje!
ResponEliminaque maco el teu post. Quan amor es respira... felicitats! m'han vingut al cap imatges de F.Fellini, no se perquè. tot en B/N excepte el vestit de la mare...
ResponEliminaEsther, és que el meu pare és la meva debilitat! no li diguis, però...
ResponEliminaKira ja ja ja si que té un cert regust a blanc i negre, si! una mica neorealista ja ja ja
Vols dir que no s'ha adonat? Perquè se't veu el llautó :-P
ResponElimina