El meu moment de glòria

Diuen que en la vida tots tenim un moment de glòria. No se què vol dir això del "moment de glòria": un moment de reconeixement públic? d'orgull personal? d'admiració per part de la gent que t'aprecies? de sentir-se especial? No ho se, però el moment que vull explicar té una mica de tot això. I potser us semblarà una fardada, però em ve de gust explicar-lo. I com és el meu blog (it's my party and I'll cry if I want to!)...

Tot va començar quan al parque (on, sinó?) el nenquetothofaabansimillor va venir amb una bicicleta nova i, contravenint la llei no escrita de que al parque s'ha de compartir allò que es porta, i amb el vist-i-plau de la seva mare, no li deixava la ditxosa bicicleta a l'Erinn, que esperava pacientment mentre el nen es menjava un platan sobre la bicicleta (si hagues tingut caca també l'hagués fet amb els peus als pedals...). Bé, el cas és que era el moment de fer un moviment de distracció o em tocaria 1.- eixugar llàgrimes o 2.- donar explicacions sobre el perque no podia accedir a la bicicleta. I aquí va arribar "el gran moment".

"Vine Erinn que jugarem tu i jo". Un cop vaig haver pronunciat aquestes paraules un calfred em va recórrer l'esquena: què podia fer per distreure-la?. Vaig agafar la meva bossa (també coneguda com el bolso de la Mary Poppins) i la meva mà va topar amb les claus de la meva feina (veure foto. Incís: a la feina sempre em passava l'estona buscant la clau que corresponia a cada porta, així que quan vaig trobar aquest gadget em va semblar un regal del cel). Doncs amb les claus em vaig inventar una història, totalment improvisada, jugant amb les cares dels micos de les diferents claus.

En acabar el conte em vaig adonar que tenia 6 o 7 nens al meu voltant escoltant-me amb un somriure i un bon grup de mares que em miraven entre alucinades i admirades. Jo em vaig inflar com un paó amb els seus comentaris sobre la meva habilitat com a contacontes. I és que encara no sé d'on em va venir la inspiració, però el resultat va ser molt bo. I sobretot va valdre pels meus propòsits: l'Erinn no va tornar a pensar en la bicicleta. Això si, vaig haver de repetir el conte 5 o 6 cops... per petició popular! :)