La Ioli, una de les meves altres "nenes", té tres filles i sempre m'ha dit que l'estiu dels 3 anys tot canvia. Que els fills comencen a donar-te un cert marge de llibertat. Vaja que l'estiu dels 3 anys de la seva petita va ser el seu primer estiu de veritables vacances en molts anys. Doncs bé, ho dic per la boca petita, però començo a pensar que te raó...
Vaig començar a adonar-me'n la setmana passada. Vem anar a la festa d'aniversari del fill d'una companya de feina i amiga. El nen feia 9 anys i per tant aquesta era l'edat dels nens de la festa, exceptuant un parell de germanets que rondaven els 6 o 7. El cas és que les gatxans es van portar com unes reines: van menjar la mar de bé, van estar una bona estona jugant soletes a fer construccions i guerres de dinosaures i, sobretot, em van deixar descansar! vaig poder estar asseguda (amb un ull i una orella enfocats cap a elles, of course...), però tranquila, disfrutant d'una clareta i un tros de pastís. Era aquell el canvi promès???? no, no podia ser, segur que només era un miratge!
Però dissabte passat en vaig tenir un segon indici. Vem estrenar la temporada piscinera i, despres d'una bona estona nedant tots quatre a la piscina gran, fent que la por que han agafat aquests últims mesos fora de l'aigua marxés i tornessin a confiar en els manguitos, van agafar les joguines que duien i es van estar mitja horeta ben bona a la piscina petita jugant soletes. Son pare les vigilava des de la piscina gran i jo les vigilava des de la tovallola... mentre fullejava el diari!!! Siiiiiiiii!!!!!!! vaig poder llegir el diari!!!!! a tota velocitat i parant només en aquells articles que eren moooooolt interessants, però va ser genial!!!! i això que quan el vem comprar vaig pensar "diners tirats a les escombraries, ni tan sols l'obrirem...".
Serà veritat o només són petites concessions que no aniran a més? Ho sento, no puc fer-hi més, soc optimista de mena! Això si, de moment segueixo amb els dits creuats... he dit optimista, no il·lusa!
Quan llegeixo el teu post penso: què vol dir que fins als 3 anys no pots respirar? Tan de temps dura? Ostres on m'he ficat!
ResponEliminaAixò sí que és ser il.lusa!
Me n'alegro que les coses vagin millorant ;.)
Que bé! I jo, des de la distància, crec que sí que és així.
ResponEliminaHo veig en les mares del parque: les que tenim fills de 1 o 2 anys anem amunt i avall darrere els nens, però observo com les que els tenen de 3 ja estan més tranquil.les xerrant de les seves coses i ja no estan tant pendents a cada moment d'on són els nens, que juguen sols.
Hi ha llum al final del tunel i ja la començes a veure!!! Que bé!! je je
Me n´alegro molt Mireia... segur que us mereixeu aquest descans... Quina millor recompensa a tots els vostres esforços. Ara a continuar gaudint però... d´una altre manera! Però això ja t´ho vaig dir jo que, com que no tinc fills puc ser més objectiva, que les teves filles eren educades, alegres,simpàtiques...un tresor.Una abraçada!
ResponEliminaaixò només es el començament! bravo! només notant aquestes petites coses comences a ser tu mateixa de nou. Cert que tot son etapes, que després, sobre els 5, volen jugar amb tu constantment, però ja no es igual. Si no et ve de gust, no passa res. Poden fer-ho soles. Comença una nova etapa. A gaudir!
ResponEliminaus noto molt optimistes respecte la situació... jo encara estic dubtosa...
ResponEliminamamamoderna a mi no m'agrada generalitzar. Jo n'he tingut dues, una molt moguda i l'altra deu n'hi do. Potser tu tens més sort... (segurament la il·lusa ara soc jo...) ;P
Jo ho he notat amb el meu índex de morenor. A partir dels 3 anys de la criatura em poso més morena. Puc estar en posició horitzontal a la platja o piscina més estona. I l'any passat, que el Nil en tenia quatre i mig, va ser la redifinitiva. O sigui que ànims! Sí, sí, es fan grans! Per sort encara no existeix el raig regressor.
ResponEliminaPetons
Jo crec que sí que és cert que quan ja fan 3 anys ja van més sols i acaben molts "patiments". Es fan més independents i com més grans de cop.
ResponEliminaAmb l'Andreu a casa ho hem notat molt :-)
Ara però ens queden uns anyets de córrer darrera en Biel!
Jo també confirmo la teoria. Quan ronden els tres anys les coses canvien, per això jo m'embolico la manta al cap quan els falta poc per fer-ne dos: per continuar el ritme! jajajaja
ResponEliminaSegueix optimista i ves disfrutant de les estones que et deixin :)
Ostres que bé que pogueu respirar una miqueta!! ara no es pot dir massa alt que sinó...ja se sap...llei de Murphy!
ResponEliminaJa ens aniràs explicant
Mireia, assegurat!! A partir de P3 els estius són diferents. Jo per primera vegada en els darrers 3 anys tinc bronzo, llegeixo a la platja .. això sí, gràcies a la meva dona que és un cul inquiet i no li agrada fer de sargantana... ;-)
ResponEliminaEt dedico el post de demà dijous, per a les "teves nenes tranquil.letes" ;-)
Àgatha gràcies pel post! boníssim!!!! i ja se sap, mal de molts...
ResponEliminaNoies, a veure, perque ara fa uns dies que sembla que tornem a la tònica habitual...