dissabte, 24 de setembre del 2011

... no m'estaran prenent el pèl vostès?



Primer et diuen que lo pitjor són els primers mesos, que després tot passa, tornes a dormir, tens per la mà el tema del menjar, els bolquers, els banys, la casa... un cop passat ni te'n recordaràs et diuen...

Després és la crisi del primer any: comencen a caminar, però com encara no parlen es normal que s'enrabiin, no saben com fer-te entendre què volen. Però tranquila, un cop comencen a parlar les coses canvien...

Uy, és que la crisi dels dos anys és la més dura de totes! no ho sabies? si, clar, ara han d'anar-se autoafirmant, tot ho volen fer soles, ja xerren i pobre de tu que no els entenguis a la primera, però no t'amoïnis, quan fan els tres això passa i podràs descansar...

Si noia, no t'havien dit que als tres passen una mena d'adolescència? siiii! volen fer la seva, veure què passa si se salten els límits, posar-te a prova, a veure què passa si faig això que la mama m'ha dit que no faci... però ja veuràs com quan comecen l'escola dels grans prenen consciència i mica en mica es suavitza la situació... segur????? Ai, que no t'havien parlat de l'adaptació (tant pels nens com pels pares...), les extraescolars, el nou horari, els nous ritmes i, sobretot, compaginar-ho tot amb la feina i el teu dia a dia?

Començo a pensar que hi ha algú darrera de tot això... digueu-me paranoica, però em sembla que les grans autoritats mundials s'han conxorxat en contra nostra i ens estant atacant amb una mena de guerra psicològica: ens fan tenir esperances d'un futur millor, plè de bons moments i estones de relax i aquest futur mai arriba... o si?

9 comentaris:

  1. Què bo i com m'identifico. A nosaltres ens deien, no et preocupis, el pitjor és el primer més, després els tres, després els sis i així fins que vam deixar de escoltar a tothom.
    Totes les etapes tenen el seu què, quan se n'acaba una comença l'altra i així tota la vida filla, paciència.
    Petons

    ResponElimina
  2. Res, ni cas. La gent és pessimista per naturalesa. Jo penso dir-li a tothom que vol tenir fills que és mooolt més fàcil del que diuen i punto. Ja estic farta de ser pessimista. Jo m'ho estic passant molt bé!

    ResponElimina
  3. Jajaja! Tens tota la raó del món. Això no acaba mai...

    Vinga que nosaltres "podemos" :-P

    ResponElimina
  4. je je... jo crec que cada etapa té lo seu.
    I espera't que encara ens queda l'adolescència, que jo crec que aleshores sí que patirem de debó!

    ResponElimina
  5. Jajaja!! Jo també penso que algú ens ha pres el pèl, però ja veus... a casa som massoques i ja anem pel tercer, així és que tampoc és tant com això ;) també sóc optimista de mena!! Jaja

    ResponElimina
  6. Com diu l'Onavis, res no pot ser pitjor que l'adolesceència! Quan els veig a primer d'eso tan petits i monos em fa una pena pensar a a 3er seran insoportables!!! Però per sort, a 4rt les coses tornen al seu lloc!!

    ResponElimina
  7. Uix...veig que el meu missatge de l'altre dia no ha aparegut...
    Bàsicament deia el que ja t'han dit, que cada etapa té lo seu. A mi personalment m'agraden molt els adolescents (com a profe, clar, que com a mare potser no penso el mateix...), són tot un repte, i són l'herència del que s'ha anat construint al llarg de la infantesa...
    Petons!

    ResponElimina
  8. Ai quina nostàlgia quan penso en aquells diumenges de ressaca tirada al sofà dinant a les 4 i ensopida fent zapping sense saber què fer...
    Llegint la teva entrada d'avui, està clar que el millor és deixar d'escoltar a la gent i acceptar aquesta nova vida amb alegria (i resignació)

    ResponElimina
  9. Hola,

    Fa un temps que seguim el teu bloc i avui volem compartir amb tu el nostre bloc sobre pediatria: Parlem-ne (www.bsa.cat/pediatria). Ens agradaria conèixer la teva opinió i, per aquest motiu, t'animem a visitar-ho i participar-hi.

    Gràcies i ... Parlem-ne

    parlemne@bsa.cat

    ResponElimina