divendres, 7 d’octubre de 2011

Adaptades del tot... les tres?



Bé, ja portem un més d'escola gairebé i les gatxans estan del tot adaptades:

- com ja he dit el fet de que al poble només hi hagi una escola té l'avantatge de que la majoria de nens de la llar d'infants coincideixen hi tornen a coincidir, així que molts eren ja "vells coneguts".

- totes dues són menjadores i tothom comentava que el menjar de l'escola és molt bo, així que molt be. De fet pateixo que no em facin pagar doble (doble per cada nena, és a dir, quàdruple!) ja que a l'agenda del menjador cada dos per tres consta que han repetit d'algun plat (o de tots).

- la Maria no em tenia amoïnada: és una nena molt sociable, li encanta aprendre, que li expliquin coses, que li ensenyin com funciona tot o investigar-ho per ella mateixa (més aviat la darrera opció ja que fins que no es veu perduda del tot no acostuma a demanar ajut). No li agraden els crits ni les presses, però és tossuda a matar. I jo sabia que la seva mestra és tranquila però que té prou autoritat com per fer-la baixar del burro si cal, així que intuïa que de seguida s'entendrien. I si, als tres dies la mestra ja em deia que amb la Maria tot anava molt bé.

- l'Erinn em tenia més amoïnada: és molt tímida i a més tenia el referent de l'escola bressol i les mossegades. La primera setmana es va portar molt bé, suposo que observava. La segona es va portar fatal: no va dormir ni una migdiada, no feia cas de la mestra, anava provant-la fent el contrari del que li deien... La mestra m'ho va dir amb un mig somriure, tot acabant amb un "tranquila que ara ja la tinc calada". I si noi, la tenia ben calada perque aquestes dues setmanes tot ha acabat encaixant com un puzzle: s'ha establert una connexió i una complicitat entre elles dues que m'encanta i em tranquilitza molt.

- van a les extraescolars encantades de la vida! a natació hi van els dijous només, tot i que la primera setmana hi van anar dimarts i dijous, i en surten molt contentes, comentant el que han fet. També hi juga a favor que coincideixen amb els seus amics de l'escola i el parque, així que teníem molt guanyat d'entrada. La dansa era una aposta segura i no ha defraudat. Per elles és com estar al cel: una aula enorme, una paret que és un mirall, una caixa plena de disfresses i complements, música i una mestra marxosa i que a sobre fa bombolles de sabó perque les rebentin tot ballant! me les mirava des d'una escletxa de la porta i m'emocionava només de veure lo bé que s'ho passaven!

Però i jo? m'he adaptat? doncs no... no m'adapto a tota la feina que he de fer abans de sortir de casa, a quadrar els horaris de les gatxans amb el meu, que pobre sempre hi surt perdent, a intentar, ja no compaginar vida familiar i laboral (ja ja ja...), sino com a mínim a poder saltar l'escletxa que hi ha entre les dues i que cada cop és més fonda. Enyoro la simplicitat de l'escola bressol i aquella mitja hora més a la tarda (mecagunlamare del que va decidir eliminar la 6ª hora). M'esgota haver de tenir en ment mil coses i aquesta sensació de que no en controlo cap, que no en faig bé cap.

Però mira, és el que hi ha i d'una manera o altra tirarem endavant (o se'ns endurà per davant...). I això si, sempre amb aquella alegria...

10 comentaris:

  1. Com a mínim elles ho passen bé. Ànims, trobaràs els forats i la manera d'organitzar-se...sempre ho fem. ;)

    ResponElimina
  2. aaaaaaaiiiii, com t'entenc....em sento taaaaant identificada amb aquest post.....

    proposo que el club virtual de les mames de bessones tingui un fisio i moltes tiles... i ja de pas, un robot que planxi!

    petons!

    ResponElimina
  3. ui, noia, jo amb un de sol i ja estic acostumada a que el temps m'atropelli cada dos per tres. Quan sembla que t'has adaptat, doncs la cosa s'acaba complicant per alguna banda.

    ResponElimina
  4. Núria m'apunto al fisio (a les tiles no, que vomito!) i al robot!!! Si Anna, fins al proper canvi que, com diu l'Euphorbia, tornem a començar! Però tens raó, al final ens acabem organitzant d'alguna manera!

    ResponElimina
  5. Des d'aquí també la meva admiració a les mares de dos!! Jo amb una la veritat és que ho compagino bastant bé, tinc un bon horari, i tot i això hi ha dies que no arribo a tot!
    Ànims que segur que tot quadrarà al final!

    ResponElimina
  6. Jo tinc exactament la mateixa sensació... Treballo al quinto pino, arribo tard, recullo els nens, em trec el carnet, vaig a les reunions nocturnes de la comissió de decoració de l'escola de l'Andreu, ballo a festes de l'escola bressol, assisteixo a reunions de P3, jugo amb els nens, preparo motxilles, poso rentadores, faig sopars i un llarg etcètera que no deixa lloc ni per a treure'm els pèls de les celles!

    Ells contents i nosaltres rebentades! Però que bonito es ser mamá :-P

    ResponElimina
  7. Ostres, no sé pas com t'ho fas amb dues!
    En el nostre cas, amb un i petitet, el temps personal ha passat a millor vida! :)

    ResponElimina
  8. OSTRES, Jo crec que has reflectit molt be la sensació de totes les mares que a més treballem fora de casa... Et diré que crec que mai ens acabem d'adaptar. A vegades es porta millor, a vegades pitjor, depend sobretot de l'estress de la feina, les relacions amb la parella i si els petits estan tranquils o no, però portar-ho be... en fi, jo no.

    ResponElimina
  9. No se noies, jo lo de que dos (de la mateixa edat) donin molts més feina tampoc ho tinc massa clar. Si, faig dos entrepans en comptes d'un, a la bossa de piscina poso dos banyadors, dos parells de xancletes i dos gorros, però tampoc suposa el doble de feina. El que realment m'esgota és la planificació i la compaginació amb la feina (la vida personal ja ha quedat relegada a un plà molt llunyà).

    Kira, totalment d'acord. Si tens un bon moment amb la parella, a la feina t'ha anat bé i les nenes tenen una tarda boníssima, et fa l'efecte que pots amb tot i més!

    ResponElimina
  10. Jo com que en tinc un una i bons horari vaig fent però t'entenc perfectament perquè hi ha hagut dies de caos absolut! Tinc la sensació que hi ha dies que semblen una contrarellotja i després penso si l'Indurain s'en va sortir doncs jo també! jejeje
    ÀNIMS!!

    ResponElimina