dissabte, 4 de febrer de 2012

Política intervencionista



Soc victima d'una política intervencionista. I és que tenir els pares a la porta del costat és fantàstic a l'hora de tenir un punt de recolzament, un ajut en un moment concret, vaja, que saps que sempre tens algú que et pot donar un cop de mà de manera incondicional. Però també te els seus perills i aquesta setmana els he viscut intensament.

L'Erinn torna a estar rebotada amb mi i als matins tenim milt discusions perque peça de roba o calçat que li poso, peça de la que es queixa perque li apreta, li molesta o no li agrada. Solució: doncs aniràs descalça a escola. Però aleshores intervé l'àvia. Passem a dir bon dia i ella fa de conciliadora, vaaaa doooona, no us poseu així, vaaaa cariiinyo, posa't les sabaaaates... i tot en orris. I l'endemà es repeteix la situació. I l'endemà. I l'endemà de l'endemà. Com en Bill Murray a "Atrapat en el temps". Només em falta escoltar "I got you babe" quan em desperto...

Doncs ni en cap de setmana tinc descans. De fet avui ha sigut en certa manera la gota que ha fet vessar el got. La situació al matí s'ha repetit, tant amb mi com amb son pare, així que l'hem deixat a casa els avis castigada mentre nosaltres ens n'anàvem a la Fira de la Candelera de Molins. Abans de marxar li hem donat una darrera possibilitat però res. Així que allà s'ha quedat. I nosaltres amb un nus a l'estómac i la sensació de mals pares que ja no saben què fer. Hem baixat a l'estació amb el cotxe i quan arribàvem ha trucat ma mare dient-nos que ja estava tot arreglat i que la pugéssim a buscar, que li sabia molt de greu. I jo dient-li que no, amb el mal d'estómaca cada cop més fort. I aleshores ha jugat la carta definitiva: ha fet que la nena es posés al telèfon. Ens ha demanat si us plau que l'anéssim a buscar, que es portaria bé. I hem cedit.

I ara em toca el pitjor. Lidiar amb la nena, que deu tenir la impresió que faci el que faci no hi ha conseqüències (si, ja sé que acaba fent el que li hem demanat, però després de 17325418723465 discusions...). I demanar, no, demanar no, exigir a la meva mare que pari de ficar-s'hi o deixarem de passar als matins a dir bon dia, i deixarem de passar a saludar quan arribem al vespre, i deixarem de coptar amb ella. Ultimatum? si, això sembla, però ja hi ha prou intervencions al món darrerament.

12 comentaris:

  1. La meva pregunta tota l'estona mentre llegia l'entrada era...però l'àvia és la teva mare o la del teu home?...perquè la cosa canvia. Per sort és la teva i pots parlar-hi, segur que ho entendrà.T'entenc perfectament, jo tinc situacions similars però no són amb ma mare i tot es complica molt més perquè no puc parlar-li tant clar ni amb tanta franquesa.

    ResponElimina
  2. Doncs jo sento ser negativa però he arribat a la conclusió que no ho entenen i si ho entenen és una cosa momentània perquè al poc temps tornen a fer ús de la seva posició d'àvia per tornar a ficar-se.

    En el meu cas he de dir que agraeixo no tenir la meva mare a prop perquè de veritat és que és horrible. No es pot ni renyar els nens davant d'ella perquè aleshores ella ens renya a nosaltres. Una passada!

    Amb els meus sogres la cosa no és tan heavy (imagino que van pillar la indirecta quan ens vam mudar) però tot i així de vegades fan cada una.

    No sé, a mi de vegades em sorprèn que les àvies siguin tan fluixetes amb els nens quan també han sigut mares.

    No sé maca, parla-ho i a veure si en pots treure alguna cosa perquè això que us ha fet avui no us deixa massa bé de cara a que la petita entengui qui té l'autoritat a casa. Ains... Paciència!

    ResponElimina
  3. Ostres! Nosaltres tenim els avis lluny, cosa que és un trasbals perquè no tenim ajuda de cap tipus però també és una sort perquè no hem de batallar ni justificar ni res de res.
    Només et puc recomanar paciència!!

    ResponElimina
  4. No m'hi he trobat massa, per sort, en aquesta situació. A nosaltres ens deixen fer bastant, a més no els veiem cada dia tot i tenir-los a prop i per tant no surten tantes ocasions d'"intervenir".
    Suposo que és questió de parlar-ho amb sinceritat, la teva mare segur que t'entendrà. Una altra cosa, com diu l'Anna, és que fos la sogra.
    Ànims!

    ResponElimina
  5. Si noies, sort que era ma mare. La meva sogra no ho és gens d'intervencionista, tot i que algun cop ens ha criticat alguna cosa, sempre ho ha fet sense les nenes al davant, cosa que li agraeixo.

    Ja vem parlar i primer no li va sentar massa bé, però ho va entendre. I estic contenta perque em vaig aguantar les ganes de fotre-li un moc i li vaig dir amb calma.

    Esther jo crec que no senten la pressió que potser nosaltres sentim de si això els anirà bé o no, senzillament pensen en que no pateixin gens, si més no en la meva mare veig això. Mon pare és un crack i quan veu la situació o no s'hi fica o bé em recolza.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, si jo entenc que no volen que pateixin però aleshores perquè ens renyaven a nosaltres? Per fer-nos patir?????? No sé, penso que de vegades haurien de fer una mica de memòria i recordar que criar un fill és molt dur.

      De tota manera a veure què fem nosaltres quan siguem àvies perquè ara diem molt però ja veurem jaja! :-P

      Elimina
  6. Buuufff, deu ser molt difícil posar la barrera, sobre tot si tens els teus pares tan a prop i tan disposats a donar un cop de mà, però clar al final són massa partícips del vostre dia a dia i no poden evitar opinar.
    Jo crec que la teva mare no deixarà d'opniar, llavors et toca a tu aprendre a no fer-li molt de cas i a no fer el que ella digui... Si fas això unes quantes vegades al final anireu canviant els rols mica en mica. Sempre pots dir un "gràcies mama, però nosaltres això ho farem d'una altra manera i la nena avui està castiga" i no donar-li peu a seguir la conversa...ahhh i si insisteix tu repeteixes la mateixa frase. Aquesta és la tècnica de les repeticions, serveix molt pels nens petits i no tan petits :-P
    ànims guapa

    ResponElimina
  7. Glups,difícil tot plegat. Nosaltres potser som molt radicals però davant dels pares marquem molt el terreny i no els donem massa peu a opinar de res tot i que lar portem molt menys temps que vosaltres i suposo que amb el temps tot es complica.

    ResponElimina
  8. Tema delicat, la veritat és que és molt complicat poder donar un missatge conjunt amb els avis. Jo ara que estic amb ell per les tardes carrego amb les conseqüències d'haver-se passat un any sencer amb els avis per les tardes.
    Els avis (sobretot la iaia) no suporta que el seu nét plori o s'enfadi i per això li dona absolutament tot el que demana i quan ho demana, la mama no i aquí tenim el problema. Cada vegada que sent un no es posa a plorar de forma exagerada estigui o estigui o s'enfada i comença a donar cops de puny al sofà o cridar i així ens passem els dies a l'espera de que aprengui a superar la fustració...en fi, paciència!

    ResponElimina
  9. Es un tema delicat. però com ho expliques ella la fa raonar. No li deixa fer, la fa raonar i baixa del burro. Potser la teva filla en aquests moments necessita una figura externa per calmar-se i entendre. Es com els adults que es barallen: a vegades necessiten un mediador. Entenc que et sentis molesta, però intenta mirar-ho des d'una altra optica.Ho sento, tendeixo sempre a ser conciliadora....

    ResponElimina
  10. Kira tens raó (i mira que em costa donar-te-la eh!). Els meus pares molts cops fan de mediadors i són molt bons en això, sobretot el meu pare. Vaig parlar amb ella i em va explicar com havia anat tot. Molts cops és bo escoltar a algu conciliador...

    ResponElimina
  11. yo te entiendo perfectamente ,ya que mis padres viven con nosotros y aunque ellos lo hacen con la mejor intencion del mundo aveces molesta, en mi caso si yo no la compro algo se lo compran ellos y si no quiere comer a la que me doy la vuelta ña quitan la comida del plato,pero claro que hago si es lo que decimos,lo hacen sin malicia,solo te digo ,,paciencia,,,besitos

    ResponElimina