Love is all around

Fa dies, la Núria parlava de l'amor als fills, de si s'estimen tots per igual, de si està mal vist dir (i fins i tot pensar) que n'estimes un més que l'altre. I avui l'Onavis parla també d'estimar, d'estimar fins el punt de deixar llibertat als fills, de no sobreprotegir-los per molt que ens costi.

I des que vaig llegir el post de la Núria que aquestes idees em volten pel cap. Primer sobre l'amor als fills, un amor que si, ja se que sona a tòpic, però és així, com deia un amor que és total, que barreja admiració, orgull, adoració, que és incondicional i que està per sobre de tot. Que és total com deia la Núria. Que fa que m'estimi a tot aquell que estima a les gatxans, que se n'adona de lo "estimables" que són. Que fa que m'emocioni (jo és que soc una bleda...) quan les miro.

Segon sobre si s'estima més un fill que l'altre. No puc parlar per tothom, però en el meu cas puc dir que en algun moment he arribat a pensar-ho, però que ara tinc clar que no, que les estimo per igual, però si que de manera diferent. Com s'entén això?

Amb l'Erinn tenim un amor mediterrani, una passió visceral, ens adorem de la mateixa manera que ens tirem els trastos. Tenim una tarantela italiana de banda sonora vamos! I va ser instantani, de seguida ens vem enamorar. Amb la Maria en canvi tenim un amor més reposat, més tranquil, sense grans mostres d'efusivitat. L'hem anat treballant mica en mica i ara puc dir que és tan fort com amb sa germana. L'Erinn i jo ens fem 2738475197345 petons al llarg del dia, però un sol petó de la Maria té el mateix significat i la mateixa força que tots ells. Recordo la seva primera mostra de carinyo incondicional com el més gran dels tresors, crec que mai oblidaré aquella carícia i aquell petó.

I finalment la sobreprotecció. Ains, que difícil és no passar-me! Com m'agradaria que no els passés mai res dolent, que sempre fossin felices, mai res les amoïnés. Però no pot ser, la vida no és així i si ho fos tampoc ho seria: no sabríem que som feliços perque no hauríem conegut una altra cosa. El millor que podem fer és donar-los recursos per superar la frustració, la tristesa, el disgust, perque en tindran una bona colla de disgustos! És molt difícil, o si més no a mi em costa molt, però s'ha de fer. Com bonament es pugui. Jo vaig fent sobre la marxa. En això, com en la majoria de coses és com funciono, no soc de llegir i planificar. I segons em trobo vaig tirant. Només vull sempre que tinguin clar que soc aquí, que les estimo i que això és incondicional. I per sempre.

Novata

Hi ha vegades que les coses són com són i arriba un punt que no s'aguanten per enlloc. I quan arriba aquest punt és millor partir peres. Però, pot fer-se sense que ningú en surti ferit? suposo que si es tracta de dues persones madures i sinceres es pot. En el meu cas no.

I és que m'he barallat amb una amiga. La seva situació vital ha canviat i això ha suposat un canvi de la seva actitud envers moltes coses. Algunes no m'importen, però d'altres si. No m'agraden les mentides, ni els jocs de "ara m'ofenc i m'has de venir al darrera". No tinc temps per jugar a això. M'agrada que si faig alguna cosa malament me la diguin i si alguna cosa no m'agrada també la dic. Abans aguantava lo que me echaran, sempre intentava estar a bones amb tothom, callava, però amb els anys i la maternitat he canviat, igual que ho ha fet el meu cos. Ara miro pels que m'estimo, pels que m'han demostrat que valen la pena. Pels que no miren d'enganyar-me ni d'enganyar-se a si mateixos. Pels meus.

Quin és el problema? que soc "novata" en això de dir les veritats i encara no se fer-ho amb diplomàcia, sense ferir ni causar grans danys. Si és que això és possible.

El gran dia

Demà és el gran dia. Demà les gatxans fan 4 anys. Crec que cap aniversari m'havia emocionat o afectat tant com aquest. O potser si i ja no ho recordo. Fa dies que estic histèrica per tot fins al punt de tenir fatal l'estómac (nota mental: un dia he de parlar de la relació entre cervell i sistema digestiu...). I no només pels preparatius, que són uns quants: demà duran un pa de pessic a classe cadascuna (made in àvia), dissabte farem una festa amb una bona colla d'amics (no dic quants o l'Esther es negarà a venir... ;P)... sinó també perque veig com se'm fan grans i definitivament ja han deixat de ser uns bebés. Ara són nenes (mitjanes que diuen elles), que juguen, xerren, pregunten, s'enfaden, et renyen, estimen, ploren. Segueixen depenent de mi, bé, de nosaltres, però tenen una vida apart cada cop més rica.

Elles també estan emocionades i contentes. Demà els donarem els regals: un moble per posar els contes a l'habitació i... un ram de flors a cada una! El moble és perque, per una banda, els reis han dut moltíssimes joguines i estem una mica saturats i, per altra, perque el nombre de contes ha augmentat de manera espectacular (i que no pari) i ja no ens hi caben al racó del menjador que els hi tenim destinat. Els rams no té cap altra raó que el fet que elles en volen un. Des del primer moment que els vaig preguntar què volien. I m'ho van dir tan convençudes i il·lusionades que demà a primera hora del matí tindran el seu ram de flors.

Així que demà tocarà emocionar-se encara una mica més, recordar quan em van posar aquelles dues miniatures embolicades en paper de plata a sobre, quan per fi vaig poder fer-los un petó sense haver d'amagar-me de les infermeres, quan van fer la primera rialla, quan van començar a caminar... i pensar en tot el camí que les ha portat a ser les nenes intel·ligents, divertides, simpàtiques i carinyoses que són ara. Perque són autènticament meravelloses! I no és passió de mare!

El preu de ser els primers

Per si us veu perdre el 30 minuts d'ahir us passo l'enllaç. Tracta sobre l'educació a Corea del Sud, de com han passat de tenir unes taxes d'analfabetisme del 70% a ser el país del món amb el major percentatge d'universitaris. Sincerament, m'estimo més que les meves filles no arribin tan lluny en el sistema educatiu i passin la tarda al parque, jugant amb els amics o amb nosaltres o tocant-se els nassos a casa.

La gran setmana 1

Ara fa gairebé tres anys i tres mesos vem fer aquest vídeo amb un recull d'imatges del que havia estat fins aquell moment la vida de les gatxans (si el voleu veure recomano que ho feu al youtube, ja que directament al blog queda la imatge tallada... una que no domina gens la tecnologia...).

Sembla mentida que ja faci tant de temps i alhora què lluny queda i com han canviat. Comença una setmana que promet ser molt emocionant! Bon dia!!!

L'àcid fòlic (o l'antropòloga física ataca de nou...)

Durant l'embaràs ens fan prendre un munt de suplements nutricionals, i si vens de FIV ni te cuento. Jo me'ls anava prenent com si res, sense preguntar-me el perque, eren vitamines, iode, un anticoagulant, àcid fòlic... Però des de fa uns dies estic preparant una classe per aquest semestre en la que parlo de la necessitat de l'àcid fòlic en les embarassades i m'hi estic obsessionant. I sabeu de què va la classe? de pigmentació!

Si, en aquest tema parlem de perque les poblacions més properes a l'equador són més fosques de pell i les més allunyades més clares (veure el mapa). Per protegir-nos del sol, direu. Si, però com? vull dir, perque un factor es seleccioni a favor o en contra hi ha d'haver algun mecanisme en el que estigui implicat que resulti beneficiós o deleteri.

Doncs bé, en el cas de la pigmentacio fosca es va proposar que suposarien una prevenció enfront els càncers de pell en latituds baixes. Sembla lògic, la melanina actua com a barrera de la radiació ultravioleta. Però aquests càncers acostumen a aparèixer a una certa edat, gairebé sempre després de l'etapa reproductora o quan aquesta ja està avançada, de manera que l'individu de pell clara es reproduiria tot i la selecció en contra, la seva fitness, la seva aptitud biològica no es veuria afectada, deixaria igual descendència que un de pell fosca i, per tant no hi hauria avantatge de l'un sobre l'altre.

L'any 2000 es va publicar un article que proposava una altra explicació. Els raigs UV no només poden produir càncer de pell, també destrueixen diversos compostos de l'organisme que són fotosensibles. Un d'ells és el folat, que és la forma en la que trobem l'àcid fòlic a l'interior del cos. Doncs bé, què passa quan al cos els nivells de folat són baixos? per una banda hi ha problemes en la producció d'esperma, de manera que la fertilitat masculina es veuria disminuida.

Per altra banda, el folat és un element imprescindible en el desenvolupament del tub neural (que dóna lloc a la medul·la espinal). Quan els nivells de folat són baixos trobem malformacions en aquest desenvolupament, la més important de les quals és l'espina bífida, en la que hi ha una malformació de les vèrtebres que cobreixen la medul·la. Així que ja tenim el quit! En pells clares no hi ha prou melanina per protegir el cos de les altes radiacions de l'equador, de manera que aquestes destrueixen el folat. Els nivells d'aquest compost disminueixen i per tant ho fa la fertilitat masculina, i hi ha un increment dels casos d'espina bífida en els fetus. En ambdos casos la fitness dels individus disminueix i per tant hi ha una selecció en contra.

Es per això que a les embarassades se'ls acostumen a donar suplements d'àcid fòlic durant els primers mesos d'embaràs (i en molts casos abans si se n'està planificant un).

Deixo per una altre dia perque a les latituds altes la pell és clara... o com la llum del sol no és tan dolenta com la pinten...

P.D. Aquesta entrada ha estat inspirada per l'Onavis en parlar del iode durant l'embaràs, aixi que les crítiques per pesada les podeu repartir entre les dues ;P

Deixa'm veure la teva ànima (o comencem de nou l'any)

L'Ester de Vivències d'una mare m'ha passat un premi. Moltes gràcies bonica! com de costum comporta deures, parlar una mica de mi. I de pas em servirà per començar de nou l'any amb una mica d'alegria, que la vida continua.

Com et definiries a tu mateixa?

En general soc optimista (de vegades massa), sensible (de vegades una ploranera), autoexigent (veig que de moment coincideixo amb l'Ester i l'Esther). M'agradaria escoltar més i parlar menys i en el fons soc molt tímida, fins al punt de resultar antipàtica molts cops.

Què és per tu l'amistat?

Per mi l'amistat és quelcom molt important. Ja he comentat algun cop la importància que dono als llaços d'amor. Tinc la sort de tenir molt bons amics, i cada cop més diferencio entre amics, coneguts i saludats, intento deixar de banda les falses amistats.

Creus en l'amor via internet? Si hi creus, t'ha passat mai d'enamorar-te per aquest mitjà?

Crec que l'amor ens pot arribar de moltes maneres i perquè no per internet? No, no m'he enamorat per internet, tot i que vaig tenir llargues converses amb el meu marit per aquest mitjà quan només érem amics que van ajudar a que m'enamorés.

Dia o nit?

Dia, de totes totes!

Què va primer, l'amor o el sexe?

Sé que és molt típic, però per mi van lligats.

Cafè sol o amb llet?

Ni cafè ni llet!

Què escolliries entre aquestes dues coses, rebre un petó d'algú enamorat de tu però a qui tu no correspons , o fer un petó a algu a qui tu estimes però que no et correspon?

Crec que la segona opció, soc molt petonera.

Què odies i què t'atrau d'una persona?

Odio la falsedat, la mentida i la supèrbia, no suporto la gent que ha de fer ostentació del que sap, del que té o del que es. M'agrada la senzillesa, la sinceritat, l'humor amb un toc d'ironia, i el no tenir prejudicis.

Creus en l'amor a primera vista?

Crec que en l'amor tot és possible.

No en tinc ni idea de qui l'ha rebut ja, així que la passo a l'Euphorbia, l'Anna i la Núria. Perque si. Un petó!

Si Déu existeix...

Fa unes setmanes vaig trucar a la meva amiga V. És la meva amiga més amiga, encara que de vegades passem setmanes o mesos sense més connexió que un missatge o una minitrucada. Em va agafar el telèfon i em va donar una mala notícia: una de les seves amigues més amigues, la L, tenia un càncer d'estómac, que no s'havia extès a d'altres òrgans, però que ocupava tota la paret estomacal. L'estaven tractant amb quimioteràpia. La V estava molt afectada i jo em vaig quedar amb la sensació d'impotència que tinc sempre que la sento plorar i no estic amb ella per abraçar-la fort fort i intentar que la pena no sigui tan gran.

El dia 1 la V em va enviar un SMS per desitjar-me bon any i disculpar-se per no haver donat senyal en uns dies, però estava molt tocada: la L havia mort el dia 29. El càncer havia sigut fulminant. I jo allà com una bleda, pensant que no podia ser, que hi debia haver un error, que la L era una noia forta, que només tenia 41 anys, que tenia tres nens petits, que la seva vida era poc menys que perfecta, que no hi havia dret... i que si Déu existeix, de vegades és un gran fill de puta.

P.D. Perdó per les últimes paraules, però la incredulitat ha donat pas a la tristesa i a la indignació.

P.D.2 Disfruteu de tot allò que teniu.