divendres, 6 de gener de 2012

Si Déu existeix...


Fa unes setmanes vaig trucar a la meva amiga V. És la meva amiga més amiga, encara que de vegades passem setmanes o mesos sense més connexió que un missatge o una minitrucada. Em va agafar el telèfon i em va donar una mala notícia: una de les seves amigues més amigues, la L, tenia un càncer d'estómac, que no s'havia extès a d'altres òrgans, però que ocupava tota la paret estomacal. L'estaven tractant amb quimioteràpia. La V estava molt afectada i jo em vaig quedar amb la sensació d'impotència que tinc sempre que la sento plorar i no estic amb ella per abraçar-la fort fort i intentar que la pena no sigui tan gran.

El dia 1 la V em va enviar un SMS per desitjar-me bon any i disculpar-se per no haver donat senyal en uns dies, però estava molt tocada: la L havia mort el dia 29. El càncer havia sigut fulminant. I jo allà com una bleda, pensant que no podia ser, que hi debia haver un error, que la L era una noia forta, que només tenia 41 anys, que tenia tres nens petits, que la seva vida era poc menys que perfecta, que no hi havia dret... i que si Déu existeix, de vegades és un gran fill de puta.

P.D. Perdó per les últimes paraules, però la incredulitat ha donat pas a la tristesa i a la indignació.

P.D.2 Disfruteu de tot allò que teniu.

8 comentaris:

  1. De vegades la vida és molt injusta.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Molt injust tot plegat.
    Tens rao, hem de gaudir SEMPRE de les coses.
    Una abracada guapa

    ResponElimina
  3. Uf! que dur això que expliques! On treballo hi ha una unitat de pal·liatius i hi ha històries duríssimes!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Uf....
    Penso que va molt bé tenir presents aquestes coses en el nostre dia a dia, que intentem gaudir al màxim de la nostra família i de les nostres coses. Perquè mai se sap què pot passar!

    Un petó molt fort

    ResponElimina
  5. No hi ha cap paraula a perdonar, jo també ho penso igual. Hem de disfrutar del regal que tenim podent-nos llevar cada dia perquè no sabem si ens llevarem demà.

    Una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  6. Aquestes paraules, més o menys com les dius tu, jo també les he pensat alguna vegada.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. Buf duríssim...no hi ha dret. Jo també porto una temporadeta de notícies de merda...Una abraçada noia.

    ResponElimina
  8. Si noies, és molt dur. És molt dur pensar que de sobte les cose poden canviar d'aquesta manera, que ara hi ets i ara no hi ets. Al diari han parlat d'aquesta noia, era professora de l'Autònoma i una científica molt brillant. El que no diuen és que també era brillant com a persona, com a amiga, com a mare, com a dona. I que tot això s'ha trencat.

    Gràcies a totes! Un petonàs!

    ResponElimina