Fa un temps va tenir una petita embòlia. Em va despertar la meva mare de matinada i em va dir que al meu pare li feia mal el braç. Jo vaig creure que tenia un atac de cor i hi vaig anar corrents. En realitat tenia un braç paralitzat, així com la resta d'aquella meitat del cos, parlava malament i no s'aguantava dret. Estava assegut al llit i jo em vaig asseure al seu costat i li vaig agafar la mà mentre ma mare es vestia (esperàvem una ambulància). Mai he sentit tanta impotència com en aquell moment. veia al meu pare més gran que mai, dèbil, vulnerable, malalt, i jo no sabia què fer. Només li agafava la mà. Va estar uns dies a l'hospital mentre li feien proves i tot bé. Havia estat un episodi aïllat i el seu sistema circulatori estava bé. Però el meu pare va deixar de ser el superhome que havia estat fins llavors.
La nit de dimarts a dimecres li va tornar a passar. Va ser molt menys important que l'altre cop, de seguida es va trobar millor i quan va venir el metge ja el va trobar bé. Al matí fins i tot va voler anar a treballar de manera normal i tots vem seguir amb la nostra rutina (ma mare a treballar, jo a comprar al mercat...). Però amb por. I la por no em deixa des de llavors. No és que estigui tancada a casa plorant ni res d'això, però cada cop que hi penso (i és bastant sovint) tinc molta por. Tinc por de perdre'l, de que les meves filles no el disfrutin com a avi i ell no les pugui disfrutar, que la meva mare perdi al seu marit. I no sé què fer. No sé com fer que no li passi, com fer que el meu pare sigui inmortal. Només se m'ha acudit posar-me sèria amb el tema del tabac i intentar disfrutar totes les estones que passi amb ell. I explicar-ho aquí per veure si parlant-ne em passa una mica la por.
Ai maca, t'entenc perfectament perquè a mi això em passa amb els meus avis però saps q passa¿? Q un dia em vaig adonar que mentre estic patint no els estic disfrutant i això sí q em fa por! No aprofitar cada hora, cada minut i cada segon que puc estar amb ells.
ResponEliminaLa vida comença i s'acaba i davant d'això no podem fer absolutament res així q no val la pena perdre temps i energies pensant en un final que, segurament, està molt lluny d'arribar.
Molts petonets cuca!
Hola guapa, yo estoy con Esther
ResponEliminaEs normal que te preocupes, que sientas miedo, pero lo mejor es disfrutar.
Mi abuelo tambien estuvo pachuchillo por fumar (es fumador desde los 12 años y tiene 84), hasta que los medicos y la familia le dimos un ultimatum.
Y dejó de fumar dos paquetes diarios, a 2-3 cigarros diarios ( fuma a escondidas como un adolescente)
Y ha ganado muchisimo en calidad de vida, asi que yo creo que eso fue lo mejor, hablar con el seriamente.
Venga un besitooo y dont worry!
Yo te entiendo bien, wapi.
ResponEliminallevo 7 meses sufriendo por mi madre, ya sabes que el tumos a desaparecido pero está muy mal física y anímicamente aunque ella quiere disimular conmigo no lo consigue. Sólo tiene 59 años y es una abuela genial y no quiero que Sílvia ni Jana se queden sin disfrutar de ella..pero ese miedo creo que me acompañara ya por siempre, cada vez que vaya a un chequeo o a cualquier prueba...pero como dice Esther mejor no perder el tiempo en agustiarnos y si en pasarlo con ellos.
Besitos
Moltes gràcies guapes! si sé que teniu raó, però és una por irracional. Com dieu intentaré convence'l a veure si hi ha sort. Crec que aquest cop s'ha espantat més, suposo que pel fet de tenir les nétes i tal. Están passant una mala època perque el meu tiet està molt fomut i els meus pares se n'encarreguen. A veure si es calma tot!
ResponEliminaGràcies guapísimes!!!!!!!!
Petons!
és normal que tinguis por, tothom en tenim i volem que els nostres pares durin tota la vida. però la vida està per disfrutar-la, no per vivir-la amb angoixa. És important saber què fer en cada moment dolent i agafar forces d'on sigui per tirar endavant, però jo sóc de les que em preocupo quan tinc el problema a sobre. Està molt bé el que dius de posar-te seriosa amb el tema cigarril, és més, jo més que posar-me seriosa, li explicaria aquestes pors que tens i el que el seu comportament et fa sentir. a vegades els pares es tornen com els nens i només entenen si els hi expliques!!! un petonàs i no pateixis tant!! Hem de disfrutar-los ara que els tenim al nostre costat!!!!
ResponEliminaNo et conec de res. Navegava buscant el llibre "Trabajamos...etc" i m'ha sortit el teu bloc. I mira, he decidit deixar-te un comentari!. Tinc una nena i un nen, de sis i quatre anys (ara et deuen semblar grans, però passa volant). I el meu pare va morir dijous farà tres anys. Va conèixer la nena (que era la nineta dels seus ulls) fins que va fer trs anys i el nen, un any i mig. I sí, tens raó, el que més trista em fa sentir molt sovint és pensar que ell se'ls està perdent i els nens a ell. I va morir d'un càncer de pulmó. Li van detectar un agost i al setembre de l'any següent ja era mort. El pitjor any de la meva vida. Així que, si pots fer alguna cosa perquè els vegi crèixer, fes-la!. I converteix la por en força (que ja veig que ho fas) perquè cada dia que els he de dir als nens que l'avi els mira des de la seva estrella (i és molt sovint perquè pregunten molt) torno a sentir tot el dolor. I què vols que et digui, si te'l pots estalviar durant molts anys, millor que millor!
ResponEliminaMafalda, Pluja de tardor, gràcies pels vostres comentaris. Sembla que les nostres bronques comencen a fer efecte i ha reduït dràsticament el nombre de puros (ell fuma Faries) a un parell en 5 dies. A veure si aconseguim que els deixi del tot!!!!
ResponElimina