Finals

Avui al cotxe anava escoltant la segona hora del "Minoria absoluta" de RAC1. Sortia l'Empar Moliner, una escriptora que segons alguns és la versió femenina de'n Quim Monzó. No és la persona que millor em cau del món, però avui parlava de llibres i la veritat és que resultava apassionant. Si podeu escoltar-la (RAC1 té un arxiu d'audios a la seva web) no us la perdeu.

Bé, a lo que anava. Una de les coses que comentaven és que de vegades hi ha llibres que són un rollo però els llegeixes per saber com acaben i al final t'acaben agradant o sorprenent. I jo, per girs d'aquests incomprensibles del pensament, he pensat de seguida en l'Arturo Pérez-Reverte perque amb ell a mi em passa al revés. M'agraden molt els seus llibres (bé, els que he llegit), pero trobo que no sap acabar-los, al final sempre em decep. I això em passa amb molts llibres, no només seus, i amb moltes pelis, que no sé que passa però sembla que l'escriptor o el director no sàpiguen com acabar-los. I per aquestes coses rares que té el cap, de seguida he recordat el millor final de peli que recordo, aquell que no es pot oblidar. Hi ha molts que pensen que el millor és el final de Casablanca, però a mi m'agrada més aquest. Que voleu que hi faci, soc una romàntica! I com a tal penso que totes les pelis s'han d'acabar amb un petó!