dijous, 25 de setembre de 2008

FIV



Les meves filles són filles d'una FIV-ICSI amb DGP. Toma ya! Serà per sigles! Va ser un camí llarg (potser no tant vist lo vist) i dur. Avui tinc ganes de parlar-ne.

Tot va començar el gener de 2006. Feia sis mesos que intentàvem que em quedés embarassada i no hi havia manera. Vem anar a veure a la meva gine i em va dir que m'esperés a que fes l'any. Mentrestant havíem de mirar-me la temperatura per saber quins dies ovulava i, per tant, eren millors per intentar-ho. Us asseguro que és un conyàs despertar-te i de seguida posar-te el termòmetre a la boca o aixecar les cames durant 10 minuts després de xingar. I a sobre la gent et diu que no hi pensis...

Bé, com la cosa seguia sense funcionar vem tornar a la gine abans de que fes l'any i vem començar a fer proves. De seguida ens van trobar el problema i ens va enviar a un especialista. Vaig trucar a la M, una de les meves millors amigues, que té bessons per FIV i em va recomenar el CIRH de la Clínica Corachán, que és on havia anat ella i el Dr. Brassesco, que és el que l'havia dut. I au, cap allà!

En Brassesco molt bé. Acomplia tots els tòpics que es coneixen sobre argentins: zalamero, xerraire, empalagós... vamos, el Valdano de la reproducció. Ell és el cap de l'equip, però vem passar per les mans de gairebé tots els metges, el Dr. Fabián (un altre argentí, però aquest més atípic), la Dra. Maqueda, la Dra. Borràs... Després de 3 mesos de més proves i medicaments vem fer una IA (inseminació artificial). Negativa. Una altra. Negativa. Ja no en vem fer més. Ens va dir que millor anar a FIV, que així ho veia xungo. Tot això sembla molt ràpid, però suposa medicació amb hormones, ecografies de control i, evidentment, unes menjades de olla espectaculars: ui, he baixat les escales una mica depressa, l'hauré perdut? ui, he estornudat! ai ai ai...

Al gener vem començar amb la FIV. Així com en la IA jo havia de produïr un o dos òvuls, amb la Fecundació in vitro volen que en facis el máxim nombre possible però sense passar-te (vamos, com al Precio Justo). Després de una temporada d'injeccions d'hormones a la panxa (semblava una politoxicòmana) en vaig fer 13, dels que 9 van fecundar i seguir endavant. Me'n van transferir 2 i la resta els van congelar. Negatiu. En van descongelar 3, un va morir i em van transferir els altres 2. Negatiu. Van descongelar els 4 que quedaven i em van transferir els 2 que van sobreviure. Negatiu. Tot i que només sigui una paraula, aquest negatiu suposa plors, frustració, impotència, por... Cada cop caus més avall, però cada cop téns més tros per agafar impuls.

La cosa no anava bé, així que van decidir fer més proves i van dir que la solució era FIV amb DGP, és a dir, amb un estudi genètic dels embrions abans de transferir-los. Puff, el que ens proposaven valia una pasta i, evidentment, no ens asseguraven el resultat. Primer vem dir que ens ho pensaríem, però després d'un cap de setmana emocionalment molt intens ens hi vem llençar de cap. De nou punxades a l'estómac, de nou ecografies i 16 òvuls, dels que 13 van fecundar i dels que 5 eren normals un cop passat l'estudi genètic. Me'n van posar 2. Va ser un divendres, el dia 25 de maig de 2007. Em vaig passar el cap de setmana al llit. Dijous al matí me'n vaig anar de congrés a Menorca. El dissabte va venir en Víctor a passar-hi uns dies amb mi. I el dilluns vem fer un test d'orina perque era o això o em quedava sense ungles dels nervis. I va ser positiu. I el de l'endemà (per si de cas) també va ser positiu. Jo que creia que lo de les dues ratlletes al test era mentida!

El dimarts em van fer l'anàlisi en sang i em van confirmar el positiu i ja van apuntar que podien ser dos. La primera persona que ho va saber, després d'en Vic i la meva mare, va ser la meva amiga, la M, que va plorar amb mi d'alegria. Igual que va ser la única amb la que vaig plorar quan va venir a veure'm a l'hospital després de parir. Perque en aquell moment només ella coneixia la frustració que m'havien produïr els negatius anteriors i l'alleugiment que produïa el positiu. Perque no és només tristesa i alegria, també és fracàs i èxit, també és por i tranquilitat, i el positiu és, doncs, una felicitat molt més àmplia.



14 comentaris:

  1. AAiixx nena que camino más largo y doloroso..pero podeis estar contentos porque al final teneis dos hijas preciosas..hay parejas que por desgracia no lo consiguen nunca.

    Así explicado parece fácil pero es un proceso largo con muchos altibajos emocionales, muchos llantos y miedos..yo lo he pasado..no tanto como tu porque yo me quedé en la primera IAC pero aún así recuerdo esos 4 años de pruebas, esperas, ecografías, pinchazos y llantos cada mes cuadno me venia la regla como si fuera ayer.

    Muchos besotes y ahora , como dicen los viejos, " salú pa criarlas"!!

    ResponElimina
  2. ahhhh, el Brassesco està portant tb a la meva amiga G!!!! i ja està embarassada!!!! jolines, a veure si aquest paio serà lourdes reencarnat!!!! zalamero, zalamero.... així són els argentins ;)

    ResponElimina
  3. Aix.. i quins positius mes macos... si es que son precioses les teves nenes.. segur que ara mires enrere i no t'empenedixes de res!!! muacks guapi!

    Apa la clinica aquesta la van fer el Ferran el besso del Sergí i ell ara porta la decoració i tot el que es fà alla... ell es el Sergi.. de fet vem a nar a presentar a la Lila a las noies que treballen a llà la raquel i la Cristina del torn de la tarda... un dia ja t'esplicaré un altre cosa del dr en concret... jejeje
    Diu el Sergi que si va ser a la corachan o a la plaza eguilaz on anaves perque els laboratoris de la corachan l van fer ells.

    i els positius son maravelloses...

    ResponElimina
  4. Ai maca, m'has emocionat i tot...

    Jo no he passat per això però sí que vaig desitjar l'Andreu amb totes les meves forces i bé, jo vaig tenir sort però no em puc ni imaginar el que hagués passat si no l'arribo a tenir.

    Deu ser molt dur veure com la vida et nega una i una altra vegada una cosa que hauria de ser tan natural i després veure com regala fills a persones que no ho mereixen.

    Per sort avui dia hi ha molta ajuda i, de vegades, els metges fan de genis màgics i ajuden a complir desitjos tan macos com el de ser pares.

    Tant el teu marit com tu sou mooolt valents i ara teniu la justa recompensa en aquestes dues precioses nenes que heu tingut.

    Muacks!

    ResponElimina
  5. M'han caigut les llàgrimes d'emoció mentre et llegia.

    És díficil immaginar-se lo malament que ho debeu haver passat, però al final la recompensa és enorme!!!!

    Disfruta molt de les teves nenes que són una preciositat.

    Petonets

    ResponElimina
  6. Quin procès més dur...... jo no m'el puc ni imaginar.

    Són unes nenes afortunades, perquè tenen uns pares forts que saben lluitar per allò que volen i dessitgen. Que no es venen abaix davant la priemra dificultat i treuen forces de on no hi són.

    També dir-te que tens unes nenes guapissimes!!!!!

    Petons

    ResponElimina
  7. Hola guapa!!

    Lo poquito que sé de IA y de FIV es gracias a Mipetisa, que es super buena profesora conmigo jeje

    Gracias por este post, he aprendido mas cosas y asi tambien hacerme un poquito mas a la idea de lo que debe ser todo el proceso ( emocionalmente muy duro)

    Besitos y felicidades por las nenas

    ResponElimina
  8. Ay niña!Todavía recuerdo la ilusión que me hizo cuando me diste la noticia.Y que dos nenas tienes!!!!!
    Besotes!!!!!

    ResponElimina
  9. Gràcies a totes pels comentaris! Volia dedicar el post a algú però en Vic no em va deixar, em va dir que ella ja ho sabria. Espero que sí!

    Mafalda, es que aquest home té unes mans d'or je je je

    Osti Emma si es que el món és un mocador i nosaltres els mocs! j m'explicaràs...

    Nata guapa mil gracias por todo. S'ha de dir que durant aquells mesos jo estava insuportable, no volia veure a ningú (i menys si estava embarassada o tenia fills) i les amigues em van haver d'aguantar pobretes!

    ResponElimina
  10. Hola guapa pues decirte q yo si he llorado jajaja ya q se por,y como se pasa con el negativo y se mucho de tu historia por algo q nos une a las dos por suerte nos hemos conocido en un camino muy doloroso pero a la vez,he conocido gente uuufff de la cual no tengo palabras para ellas y en ellas estas tú,un besazo guapa.


    y te ha quedado precioso muuuaaaaaka

    ResponElimina
  11. Que duro tuvo que ser....pero al finl valió la pena, no????porque ahora teneis en casa esos dos soletes preciosos!!!!!!!!!!!

    ResponElimina
  12. No et puc dir res més que no sabem totes dues,pero estic plorant com una tonta.Tant de bó tota la gent que coneixem amb problemes,es quedin rapidament embarassades, perque ja sabem, emocionalment parlant, com va tot això.Pero també he de dir que gràcies a això he conegut gent molt i molt especial i una d'elles ets tu.Petonets a l'Erinn i la Maria i un molt fort a tu.

    ResponElimina