Por

Aquesta tarda he tingut un gran ensurt. Les gatxans han volgut anar a la piscina gran amb els xurros i sense els manguitos. He pensat que si hi anava jo no hi hauria cap problema, tot i que no hi faig peu se nedar prou bé. En un moment donat l'Erinn volia posar-se el xurro com un cavall i mentre l'ajudava he vist que la Maria havia perdut el xurro. M'hi he acostat tan ràpid com he pogut i l'he tret corrents mentre l'abraçava i calmava els seus plors. I en aquell moment he pensat "i l'Erinn?". No se si ha estat instint o què, però sort que ho he pensat i m'he girat perque l'Erinn tambe havia perdut el xurro. L'he agafat també corrents i l'he estat calmant. Bé les he estat calmant, perque tot ha passat en 10 segons.

En aquell moment m'imagino que la mateixa tensió del moment, l'adrenalina, el que sigui m'ha mantingut forta: he aconseguit calmar-les, els he fet posar els manguitos i hem seguit com si res. La resta de mares (una ho ha vist) m'han anat animant, calmant, s'han solidaritzat... però jo estava bé. Estava, perque ha sigut arribar a casa, parlar-ho amb calma amb en Vic i esclatar a plorar. Podria haver passat el pitjor. I si no m'hagués adonat de que la Maria no tenia xurro? i si no hagués pensat en l'Erinn? encara ara tinc l'estómac en un puny i ganes de plorar. Avui em sento la pitjor mare del món. En Vic diu que les hagues vist igual, que estava atenta i per això no ha passat res, però de moment s'han acabat els xurros a la nostra vida.

P.D. Quan he aconseguit calmar les nenes els he dit que han d'aprendre a nedar perque no torni a passar, que les apuntarem l'any que ve a natació. La resposta de l'Erinn no té preu: jo ja intentava aprendre a nedar, però no em funcionava!