dijous, 20 d’octubre de 2011

I en normal?



L'Onavis parlava ahir en un post de la llengua materna de les criatures, arrel d'un programa d'El Convidat. M'imagino que no cal tenir gaires masters per veure d'on ve el terme "llengua materna", però tot i així hi ha polèmica per la llengua en la que una mare es dirigeix als seus fills.

Conec un cas en el que els pares (tots dos catalanoparlants) han decidit parlar als seus fills en anglès per tal que aquesta sigui la seva llengua materna, ja que el català i el castellà ja els aprendran sobradament a l'escola. Com els hi va? doncs a nivell d'idioma bé, el nen parla en anglès amb els seus pares i en català (un català d'allò més acadèmic, sembla un petit Pompeu Fabra) amb la resta. La nena encara no parla, però m'imagino que seguirà el mateix camí. Però no se si és mania meva o què, jo noto una falta d'espontaneïtat en la relació entre pares i fills, trobo a faltar un "petardilla meva" o un "és que jo me la menjo amb patates aquesta croquetona" mentre fan pessigolles. M'imagino que, per molt que es domini un idioma, ha de costar deixar anar segons quines expressions en una altra llengua, ser del tot espontani, si no és la teva llengua habitual o la teva llengua materna. I això és el que esl hi trobo a faltar a aquests nens.

A casa parlem en català, però jo deixo anar un munt d'expresions en castellà a mitja frase. La meva sogra és castellanoparlant i a l'escola i a la tele les gatxans senten parlar en castellà, així que és normal que hi hagi paraules que diuen en un o altre idioma. A més hi ha els dibuixos de "Les tres bessones bebé" que es miren en anglès (en anglès hi ha cançó al final i en la versió catalana no, així que no hi ha color) i alguns contes que de tant en tant llegim en anglès, de manera que alguna "anglesada" deixen anar de tant en tant (a casa sempre es parla de butterflies en comptes de papallones, i no les treguis d'aquí!). Potser si que no estem fent prou per defensar la nostra llengua, però és com ens surt, jo no se dir "refotre" i dic "joder" (tot i que intento no dir-ho gaire davant d'elles...). I elles parlen en aquest mejunge que espero mica en mica vagin aclarint. De moment, però, no és extrany sentir converses com aquestes a casa:

- mama, mira una "canaoria"

- no carinyo, es diu zanahoria, en castellà és zanahoria i en català pastanaga

- i en normal?

7 comentaris:

  1. ostres, la conversa final impagable! són uns cracs aquestes nenes!!jaja.

    Sobre el tema, totalment d'acord. Crec que el millor es parlar amb els nens com t'han criat a tu, perquè és el més espontani.

    Sobre la llengua materna fa temps vaig fer una entrada on explico una mica el meu punt de vista...te la deixo perquè hi facis una ullada.

    http://fentdemama.blogspot.com/2011/02/llengua-materna.html

    ResponElimina
  2. Jo penso que les coses no s'han de forçar. I em sembla bastant antinatural això que fan aquests pares que dius....Però allà ells!

    Respecte el diferents idiomes amb els nens, jo penso que sí que és bo anar-los ensenyant paraules amb d'altres idiomes, i que ho visquin amb naturalitat. La meva no té ningú de l'entorn pròxim que li parli castellà, i tinc curiositat per veure com l'anirà aprenent...

    ResponElimina
  3. Anna me l'he mirat i m'ha encantat! Si noies, allà ells, però sembla antinatural, és veritat.

    ResponElimina
  4. Mirashka,totalment d'acord també! jo a vegades deixo anar unes espanyolades! sobretot quan faig mimitos als nens o be m'emprenyo molt! a mi em van criar en espanyol i tot i que des de els 15 parlo cada dia en català i penso en català el meu subconscient em traeix quan estic a flor de pell... Un petó.(lo de la croqueta es de lo millor...)

    ResponElimina
  5. També sóc del grup que pensen que què millor i espontani que la llengua materna. Em sembla també forçar una mica la màquina parlar-los amb un altre idioma per molt que es domini, però tampoc és que em sembli una opció molt descabellada. Cada maestrillo tiene su librillo ;)

    Pel que fa a casa parlem en català, però entre el meu marit i jo ho fem en castellà. Estic contenta amb el resultat: la Maria es pràcticament bilingüe, mentre que el David parla en català i de tant en tant deixa anar paraules barrejades ("ara vingu", "això és mío"). De totes maneres és inevitable que de vegades s'escapin castellanismes (per part de tots)

    Boníssim lo del "normal"!! Aquestes nenes teves són la canya!! Jaja :D

    ResponElimina
  6. Quina gràcia la conversa final.
    Jo opino el mateix, la comunicació amb un fill ha de ser natural i amb un idioma que no és el teu em sembla molt difícil a no ser que el dominis moltíssim.
    Vaig conèixer a uns que ella parlava al fill en castellà i ell en anglès, ho feia tan bé que em pensava que el tio era irlandès perquè a més a més en tenia tot l'aspecte. Un dia parlant amb la mare va sortir el tema a la conversa i li vaig preguntar si ell era irlandès i em va dir: nooo si somos de Zárágózá.
    El meu marit era castellanoparlant però sempre em parlat en català, al nen li parlem en català tots dos però els sogres ho fan en castellà així que el nen el va començar a entendre molt d'hora y ara pot dur converses més curtes que en català però deunidó.
    Petons

    ResponElimina
  7. Jo també penso que forçar-te a parlar un idioma que no és el teu perquè el nen aprengui idiomes és una mica absurd. Cadascú es sent molt més còmode parlant la seva llengua materna així que imagino que perds molta espontaneïtat fent aquests canvis d'idioma.

    Vaja no sé, la meva llengua és el català i fins i tot al gos li parlo el català perquè no em surt d'una altra manera...

    ResponElimina