dimarts, 24 de gener del 2012

Novata

Hi ha vegades que les coses són com són i arriba un punt que no s'aguanten per enlloc. I quan arriba aquest punt és millor partir peres. Però, pot fer-se sense que ningú en surti ferit? suposo que si es tracta de dues persones madures i sinceres es pot. En el meu cas no.

I és que m'he barallat amb una amiga. La seva situació vital ha canviat i això ha suposat un canvi de la seva actitud envers moltes coses. Algunes no m'importen, però d'altres si. No m'agraden les mentides, ni els jocs de "ara m'ofenc i m'has de venir al darrera". No tinc temps per jugar a això. M'agrada que si faig alguna cosa malament me la diguin i si alguna cosa no m'agrada també la dic. Abans aguantava lo que me echaran, sempre intentava estar a bones amb tothom, callava, però amb els anys i la maternitat he canviat, igual que ho ha fet el meu cos. Ara miro pels que m'estimo, pels que m'han demostrat que valen la pena. Pels que no miren d'enganyar-me ni d'enganyar-se a si mateixos. Pels meus.

Quin és el problema? que soc "novata" en això de dir les veritats i encara no se fer-ho amb diplomàcia, sense ferir ni causar grans danys. Si és que això és possible.

10 comentaris:

  1. Ai,costa molt dirnles coses a la cara pero jo penso que si es diu be tot es pot dir. Referent a la amiga una cosa quen tinc clara és que al llarg de la vida nosaltres evolucionem i canviem igual que les nostres amistats hi ha moments i vegades que et distancies de les amistats (ja sigui per manca de temps o pq ara t'irriten) perquè els camins es separen. A vegades amb els anys es els camins es tornen a trobar i d'altres no pero pel nou camí has trobat d'altres amistats que t'omplen.

    ResponElimina
  2. Em sento molt propera al que dius..jo també darrerament vaig tenir conversa amb una amiga que crec que no va acabar gaire bé. Hi ha amistats que segueixen amb les mateixes dinàmiques de quan teniem 20 anys, com si el món girés al seu voltant i tenen molta dificultat per posar-se a la pell dels altres. Jo ja no estic sola, no tinc tanta paciència i no passo segons quins comentaris...és aquesta una de les conseqüències de ser mare?

    ResponElimina
  3. Are m'he adonat que no he comentat res del que deies a l'entrada. Mira, de tota manera, encara que tinguis raó en el que li has dit, si realment trobes que en algun moment has fet servir paraules que eren fora de lloc, sempre ets a temps de disculpar-te. Per això mai és tard.

    ResponElimina
  4. Ui, això de la sinceritat està molt mal vist. Jo he après a fer just el contrari, a callar. Arriba un punt que si no haig de treure res de bo d'una conversa ja opto per no tenir-la perquè diguis el que diguis per algunes persones sempre seràs la dolenta.

    Jo estic passant encara el procés aquell de dol que vaig comentar en un post fa temps però crec que ja n'estic sortint perquè a aquestes alçades començo a pensar que potser no sé ben bé que és l'amistat però tinc molt clar el que no ho és.

    Fas bé de treure de la teva vida tot allò que no t'interessa.

    ResponElimina
  5. Esther tens raó, és fàcil veure què no és amistat.

    Sol solet jo ho tinc assumit que els amistats van canviant (m'ha costat, no et pensis), però fins ara mai havia tingut una reacció així, acostumava a callar i deixar passar les coses.

    Anna si, el problema de les diferents visions o dinàmiques de la vida no funciona si no ens posem a la pell dels demés. Jo entenc que la situació vital pot canviar, però no per això ha de fer-ho la teva actitud respecte una altra persona.

    Potser si que el fet de ser mare fa que anem més al grà i no estiguem per segons quines punyetes. I en el meu cas m'ha fet molt intolerant amb algunes actituds. Vamos, que m'estic tornant una borde! I per tant soc la dolenta! I si, sempre tinc el recurs de la disculpa, i a mi a més no em costa, crec que en això no fallo, se reconèixer quan m'equivoco. Però de vegades et queda encara el rau rau d'haver actuat malament.

    Tant que m'agradaria ser d'aquestes persones que tot els rellisca!!!!

    ResponElimina
  6. A mi també m'agradaria! Però crec que s'ha de néixer...

    ResponElimina
  7. a vegades costa posar-se a la pell de l'altre. Es complicat. La vida ens va canviant i no sempre portem el mateix ritme. El que es important es saber si encara te l'estimes molt i si vols continuar sent la seva amiga. Si es afirmatiu, potser la relació ha d'agafar un caire diferent, perquè com be dius, tots evolucionem i cambiem. No prenguis decisions en calent. Es complicat. Deixa passar uns dies i torna a donar-li una volta. Sort guapa.

    ResponElimina
  8. a mi em passa de vegades que aguanto perquè em costa entrar en conflicte, però és pitjor pq o m'agobio, o potser de sobte exploto, m'agradaria saber-me enfadar o dir el que no m'agrada tranquil.lament, però en calent de vegades costa. Trencar, amb qui sigui, és molt desagradable, per molt que després sigui millor, i amb algú que havia estat una amiga, segur que és dificilíssim.

    ((he mirat el vídeo de les teves filles, i m'ha agradat moltíssim!))

    ResponElimina
  9. Això de tenir aguante... és difícil. Sobretot en segons quins temes i amb segons quines persones.

    Jo era força de empassar-m'ho tot, però últimament ja no. Tampoc estic per segons quins jocs...

    Espero que estiguis més tranquil·la (que arribo molt tard) Una abraçada, maca.

    ResponElimina
  10. Uix Mireia! Jo ja fa temps que soc molt sincera amb tothom. Això sovint m´ha fet guanyar-me molt mala fama i algunque altre enemic però, saps el millor de tot? Que els amics de veritat, encara que al principi els hi costi, al final aprecien aquesta sinceritat. Para todo lo demás, Mastercard.

    ResponElimina