dilluns, 30 de gener del 2012

Love is all around



Fa dies, la Núria parlava de l'amor als fills, de si s'estimen tots per igual, de si està mal vist dir (i fins i tot pensar) que n'estimes un més que l'altre. I avui l'Onavis parla també d'estimar, d'estimar fins el punt de deixar llibertat als fills, de no sobreprotegir-los per molt que ens costi.

I des que vaig llegir el post de la Núria que aquestes idees em volten pel cap. Primer sobre l'amor als fills, un amor que si, ja se que sona a tòpic, però és així, com deia un amor que és total, que barreja admiració, orgull, adoració, que és incondicional i que està per sobre de tot. Que és total com deia la Núria. Que fa que m'estimi a tot aquell que estima a les gatxans, que se n'adona de lo "estimables" que són. Que fa que m'emocioni (jo és que soc una bleda...) quan les miro.

Segon sobre si s'estima més un fill que l'altre. No puc parlar per tothom, però en el meu cas puc dir que en algun moment he arribat a pensar-ho, però que ara tinc clar que no, que les estimo per igual, però si que de manera diferent. Com s'entén això?

Amb l'Erinn tenim un amor mediterrani, una passió visceral, ens adorem de la mateixa manera que ens tirem els trastos. Tenim una tarantela italiana de banda sonora vamos! I va ser instantani, de seguida ens vem enamorar. Amb la Maria en canvi tenim un amor més reposat, més tranquil, sense grans mostres d'efusivitat. L'hem anat treballant mica en mica i ara puc dir que és tan fort com amb sa germana. L'Erinn i jo ens fem 2738475197345 petons al llarg del dia, però un sol petó de la Maria té el mateix significat i la mateixa força que tots ells. Recordo la seva primera mostra de carinyo incondicional com el més gran dels tresors, crec que mai oblidaré aquella carícia i aquell petó.

I finalment la sobreprotecció. Ains, que difícil és no passar-me! Com m'agradaria que no els passés mai res dolent, que sempre fossin felices, mai res les amoïnés. Però no pot ser, la vida no és així i si ho fos tampoc ho seria: no sabríem que som feliços perque no hauríem conegut una altra cosa. El millor que podem fer és donar-los recursos per superar la frustració, la tristesa, el disgust, perque en tindran una bona colla de disgustos! És molt difícil, o si més no a mi em costa molt, però s'ha de fer. Com bonament es pugui. Jo vaig fent sobre la marxa. En això, com en la majoria de coses és com funciono, no soc de llegir i planificar. I segons em trobo vaig tirant. Només vull sempre que tinguin clar que soc aquí, que les estimo i que això és incondicional. I per sempre.

8 comentaris:

  1. És veritat. S'estimen igual, amb la mateixa intensitat, però de manera diferent.
    Suposo que no és qüestió d'amor, sino de compatibilitat de caràcters, vaja, jo ho crec aixi.

    Jo estimo als tres per igual, però cadascú et respon i et necessita d'una manera diferent (el Víctor no compta que és molt petit) cosa que fa que tu també interactuis diferent.

    ResponElimina
  2. L'últim paràgraf te l'agafo, pel dia de demà ;)
    Muaks!

    ResponElimina
  3. Sí, crec que és molt encertat el que dius...a vegades podem confondre amors diferents amb estimar més o menys i no és així. Estimes a tothom de maneres diferent perquè els caracters i les formes d'interactuar són també diverses.

    ResponElimina
  4. Totalment d'acord! En el meu cas el meu "ojito derecho" com ja vaig dir és l'Andreu però això no significa que no m'estimi en Biel igual que m'estimo al grandot.

    Imagino que la manera diferent d'estimar es deu com diu l'Ester als caràcters. A caràcters diferents amors diferents, no? :-)

    Amb això de la sobreprotecció doncs també estic d'acord. Sempre penso que m'agradaria educar als meus fills fent-los saber que tindran a la seva mare sempre que la necessitin però que quant menys la necessitin millor. Ara a veure si ho aconseguim que la cosa és complicada, eh? I quant més creixen i menys et necessiten més difícil és agafar distàncies.

    ResponElimina
  5. Que bonic el que has dit de les teves nenes, de les diferents maneres d'estimar.
    Crec que aquesta és la clau.
    Jo encara no m'hi he trobat, però suposo que deu ser això.

    ResponElimina
  6. Ostres,
    m'encanta l'anàlisi que fas de com estimes les teves peques... bufff, penso en l'Ona i l'Estel i em costa analitzar-ho...

    Un petó!
    Núria

    ResponElimina
  7. Penso que l'has encertat de ple. Es diferent en cada fill. Recordo un llibre que vaig llegir fa molt de temps que deia: el amor no es pot mesurar, per lo tant no pots dir(com diem tots) t'estimo moltissim! que vol dir, que a un altra l'estimes poquissim??? es a dir, no es pot estimar més o menys a un fill. Estimem. El que es pot mesurar es com ve dius la demostració d'aquest amor, i això es el que fem ( i es sa) diferent. Sobre la superprotecció, mira, es facil saber el què has de fer, però quan et toquen un fill... jo soc un volcà (per dintre, intento...)

    ResponElimina
  8. Si noies, suposo que és això, que estimem o no i quan ho fem tenim diferents maneres d'estimar, de compatibilitzar caràcters.

    Kira difereixo en lo d'estimar moltíssim i precisament per les nenes: les timo tant que no té mesura, és un amor total. I a d'altres persones me les estimo també, però a elles més. No se explicar-ho millor.

    Núria jo he simplificat molt eh! en realitat és més complexe, però a grans trets si que és així.

    Gràcies pels comentaris noies, m'agraden molt els matisos que hi aneu donant

    ResponElimina